Model d’empresari en una economia d’esquerra

Més en detall

Resum

Els empresaris seran un pilar fonamental en una economia gestionada des de la perspectiva de l’esquerra i s’hauran de caracteritzar per emprendre activitats amb responsabilitat econòmica, social i ecològica, de les que obtindran un benefici a llag termini com a conseqüència de la seva bona gestió.

Text

L’esquerra és enemiga dels empresaris ?

L’ esquerra creu que el bé comú no ha d’estar supeditat als interessos privats i propugna una societat amb equitat, objectiu que pot ser àmpliament acceptat, malgrat que sempre es produeixen divergències en decidir quin camí ens hi ha de portar.

Un prejudici que sempre ha dominat en l’esquerra ha estat que l’empresari era una figura negativa, en contraposició amb el treballador que era l’únic element que creava valor, bona part del qual era apropiat pel empresari / capitalista.

Sembla com si, en cas d’un triomf de l’esquerra, TOTS els empresaris fossin uns enemics als que s’hagués de controlar per evitar que posessin pals a les rodes a les polítiques d’esquerra.

Aquesta concepció parteix del prejudici que TOTS els empresaris són especuladors i que sempre busquen el màxim benefici a curt termini, explotant al treballadors.

Aquest prejudici condemna, en els ambients de l’esquerra, a tota persona que empren una activitat econòmica a sentir-se mal vista, a veure’s obligada a justificar-se, dient que la seva empresa és petita... Tot plegat fa molt mal a la credibilitat de l’economia d’esquerra perquè tota economia necessita persones innovadores, emprenedores i capaces de gestionar projectes.

Llavors, si reneguem dels empresaris i els considerem enemics a batre, com podem plantejar l’economia d’esquerra com una alternativa creïble ?

Els valors dominants a la nostra societat

No ens enganyem: la recerca del benefici fàcil, l’individualisme, el consumisme, la competitivitat ... són valors compartits per bona part de les persones, siguin empresaris, treballadors, jubilats, estudiants ... Per desgràcia són valors dominants en la societat actual, fonamentats majoritàriament en el neoliberalisme. Són els valors apresos i interioritzats a les escoles i universitats, a la feina, als mitjans de comunicació... i que són els hegemònics en la societat actual.

Si aconseguíssim que triomfés una proposta d’economia d’esquerra, que es basés en valors com la cooperació, la solidaritat i el bé comú, seguiríem necessitant empresaris i treballadors que gestionessin l’economia. Des de l’esquerra se suposa que els treballadors estarien preparats per una economia més equitativa però, com haurien de ser els nostres empresaris ?

El perfil de l’empresari en una economia d’esquerra

Podríem fer l’exercici de buscar els valors, comportaments,... necessaris per definir un model de militant d’esquerra exemplar (deixem, però, aquest divertiment per a un altre moment). El què proposo, en aquesta entrada, és definir quin hauria de ser el model d’empresari ideal de l’esquerra.

Com a iniciador, impulsor o gestor d’una empresa (privada o pública, amb ànim de lucre o sense) hauria d’obtenir benefici a llarg termini de la seva activitat. La obtenció de benefici és un indicador de la viabilitat de l’empresa i de la seva adequada gestió. No es tracta, però, d’obtenir benefici a curt termini, a qualsevol preu, sinó que aquest benefici sigui una conseqüència col·lateral de la feina ben feta.

El nostre empresari veuria l’empresa com a un conjunt de persones que col·laboren en un projecte comú i, en aquest sentit, donaria un paper important a la participació dels treballadors en la presa de decisions. Buscaria consolidar un equip de treballadors estable i ben remunerat al que facilitaria formació contínua. Recordem que no estem parlant d’un empresari que busqui el màxim benefici a curt termini a costa de baixar salaris o deslocalitzar i de disminuir la qualitat de les primeres matèries, sinó d’un empresari seriós i responsable.

El nostre empresari hauria de gestionar l’empresa tenint en consideració que està immers dins d’una societat i d’un espai físic dels que depèn la seva supervivència i, conscient de que els seus interessos no podrien passar mai per sobre del bé comú, tindria un comportament el màxim de respectuós amb el medi natural i contribuiria realment (no com a tàctica de màrqueting) al millor funcionament de la societat.

Estem parlant, doncs, d’un empresari responsable des de tots els punts de vista (empresarial, social i ecològic) que no plantejaria la seva activitat amb l’objectiu primari d’obtenir benefici sinó que l’obtindria com a conseqüència de l’eficiència de la seva empresa. Un empresari que no necessitaria recórrer a comportaments il·legals ni poc ètics per aconseguir uns «màxims» beneficis que no són indicadors vàlids d’una bona gestió perquè, en realitat, mai es poden consolidar a llarg termini.

Estic segur que la majoria d’accionistes de grans empreses amb ànim de lucre també preferirien aquest empresari responsable que estem definint.

L’empresariat i la implantació d’una economia d’esquerra

L’objectiu dels empresaris no ha de ser pas la implantació d’una economia d’esquerra, ni tampoc el manteniment d’una economia neoliberal. La seva funció, amb independència de la seva ideologia personal, és la de crear, impulsar i gestionar les empreses.

Per implantar realment una economia d’esquerra no n’hi haurà prou en escollir un govern que la propugni. Caldrà, a més, un canvi de valors dins de la societat que afectarà als comportaments de administracions, empresaris, treballadors, consumidors, contribuents, estalviadors... Per què no comencem traient-nos de sobre prejudicis com que els empresaris sempre són els enemics ?

El capitalisme és l'adolescència dels sistemes econòmic

Més en detall

El sistema capitalista no deixa indiferent a ningú. Uns el defensen com a la única forma d'organització econòmica capaç de crear riquesa, mentre que d'altres el consideren com a un sistema econòmic terriblement injust.
En aquesta entrada vull incidir en que el capitalisme és una etapa, necessària, però superable, com qualsevol obra humana. En aquesta entrada reprodueixo textualment una del meu bloc Salut i pessetes perquè la considero de gran interès en aquest sentit.

http://salutipessetes.blogspot.com.es/2012/06/el-capitalisme-es-ladolescencia-dels.html

Text

Cos humà i sistema econòmic

En aquest bloc parteixo de la idea que es pot comparar el cos humà amb el sistema econòmic. Aquesta comparació no únicament té un objectiu pedagògic sinó que també té una base real pel fet que ambdós, cos humà i economia, són sistemes.

Al llegir “La revolución del pensamiento integral” de Patrick Drouotti i, posterioment,  “Una teoria de todo” de Ken Wilber, he vist que en el model de Espiral Dinàmica - iniciat per Clare Graves i continuat per Don Beck i Christopher Cowan- també es pot desprendre un paral·lelisme entre l'evolució dels sistemes econòmics  i les etapes de desenvolupament del ésser humà.

Malgrat que el model d'espiral dinàmica, inclòs dins del pensament integral, vol explicar de forma integral l’evolució física, emocional, social i religiosa, en aquest escrit únicament em basaré en la part que em permet posar de manifest la relació entre el capitalisme i l'adolescència humana. 

El  model d'Espiral Dinàmica. Les etapes i els colors

En el model de l'espiral dinàmica s'explica l’evolució humana a partir de diferents nivells de desenvolupament, també anomenats memes, estadis, onades... cadascun dels quals s’associa a un color. A continuació descriuré breument les diferents etapes i la seva plasmació en l'evolució econòmica/social i en el desenvolupament individual dels humans.

Etapa beix. Es caracteritza per comportaments individualistes amb l'objectiu d'aconseguir la subsistència. A nivell social correspon a l'etapa inicial de l'espècie humana (grups familiars  en una  economia depredadora) i el seu paral·lelisme a nivell individual correspon amb el comportament dels nadons dedicats únicament a subsistir.

Etapa morada. Socialment, els comportaments individuals estan al servei del grup (tribus) que els permet sobreviure; respecten les tradicions per mantenir-se dins del grup i tenen una religiositat lligada a la natura (de la qual depenen). A nivell individual el morat correspon al comportament dels nens quan parlen amb arbres, ocells... i creuen en el Pare Nadal.

Etapa vermella. L’ individualisme ressorgeix, les elits dominants guerregen i aconsegueixen poder:  apareix l'esclavisme com a organització social. Aquests comportament també es veu en els nens quan han de lluitar per aconseguir un lloc preeminent en el grup d'amics.

Etapa blava

El grup i les seves normes tornen a passar per sobre de l'individu. Es respecte la tradició i la religió. Socialment estem en el feudalisme mentre que el paral·lelisme en el desenvolupament del nen correspon a l'etapa en què accepta les normes de pares, professors, metges...

Etapa taronja.

Es caracteritza per l'auge de la individualitat, per la valoració de la llibertat i pels comportaments egoistes. A nivell social correspon al capitalisme i té l'equivalència en l'etapa de l'adolescència.

El model consta d'etapes posteriors, associades als colors: verd, groc, turquesa i coral però en aquest escrit em centraré en el color taronja..

L'adolescència i el capitalisme

L'adolescència és una etapa de creixement i de inestabilitat emocional. El noi/a, busca reafirmar la seva individualitat, busca la seva independència i fuig de l'autoritat; és competitiu i té comportaments radicals i de risc. Quan pren decisions és egoista i no valora les repercussions a llarg termini.

Aquestes característiques de l'adolescència coincideixen plenament amb els valors i les actuacions del sistema capitalista:

Individualitat i egoisme. El sistema propugna la propietat privada i les persones busquen el seu benefici particular.

Fugida del poder. El sistema propugna que la intervenció de l'estat sigui mínima .

Competitivitat. El sistema es basa en la competència entre empreses i entre persones.

Comportaments radicals. El sistema propugna l'obtenció del màxim benefici.

El capitalisme busca el benefici a curt termini i no valora les repercussions que les decisions poden produir a llarg termini en la sostenibilitat del sistema ecològic.

Inestabilitat. El capitalisme es caracteritza per la successió de crisis.

Necessitat del sistema capitalisme

De la mateixa manera que l'adolescència és necessària pel desenvolupament humà, el capitalisme també ha estat una etapa necessària.

La recerca radical del màxim benefici a curt termini, l'individualisme, la competitivitat,... han permès l'acumulació de capital necessària pel creixement econòmic, de la mateixa manera que l'adolescència és l'etapa de creixement de les persones.

El capitalisme, doncs, amb els seus avantatges i inconvenients, ha estat una etapa necessària en el desenvolupament però, igual que les persones maduren i superen l'adolescència, l'organització econòmica també superarà el capitalisme.

Prejudicis FALSOS: El PIB és una bona mesura del creixement econòmic sostenible

Comprimits d'3conomia d'3squerra

Prejudicis econòmics

Existeixen una colla de creences, repetides arreu, que són acceptades com a certes però que en realitat no superen un anàlisi detingut. Són prejudicis que ens condicionen la manera de pensar i que hem de desaprendre si volem plantejar una política econòmica d'esquerres.

Prejudici:

El PIB és una bona mesura del creixement econòmic sostenible FALS!

Resum:

Els increments de PIB mesuren els increments de producció que és una mida de l'obesitat de l'economia i no del seu creixement sostenible.

Text

Un dels prejudicis més acceptat i que condiciona les decisions de política econòmica és el referit al PIB. Per aquest motiu repeteixo aquí aquesta entrada que vaig fer pel meu bloc http://salutipessetes.blogspot.com.es/2012/10/el-pib-mide-la-obesidad-de-la-economia.html

Amb un objectiu pedagògic, parteixo de la idea que l'economia és un sistema amb semblances amb el cos humà.

Aixi, mentre que en l'economia, el creixement es mesura mitjançant el PIB (Producte Interior Bruto), on s'inclou el valor de tot el que s'ha produït en un any, per a mesurar el creixement del cos humà no es fa servir, únicament, el pes sinó que es complementa amb l'altura.

¿Què pasaria si, per a valorar el creixement d'una persona, mesuréssim només el seu pes? Crec que ningú estaria d'acord amb un ideal basat en l'obesitat perquè tots tenim clar que, per al desenvolupament sa d'un cos, es requereix una relació proporcionada entre el pes i la alçada.

¿Llavors, per què en economia es fa servir com a objectiu màxim tan sols una mesura de “pes”(PIB), quan tindríem que valorar, com en el cos humà, també, el seu desenvolupament ?

En l'actual sistema econòmic, amb l'objectiu del creixement del PIB, se veu positiu qualsevol increment de l'activitat econòmica ni que sigui basant-se en una bombolla en la construcció, o en activitats contaminants.... malgrat que pogués contribuir a emmalaltir l'economia.

En canvi, ningú veuria positiu engreixar un nen ja que no és saludable i la única cosa que aconseguiríem seria perjudicar la seva salut i malbaratar aliments.

Són importants, en el cas dels nens (i també de l'economia), les decisions preventives per a evitar posteriors cures doloroses d'aprimament degudes a un sobrepès insostenible (com són les crisis en economia).

Sembla obvi, doncs, que per a obtenir bons resultats en economia, igual que en el creixement dels nens, no podem seguir fent servir el PIB com a mesura de creixement, perquè el que realment estem mesurant es la obesitat de la economia i no el seu desenvolupament equilibrat i sostenible.

Prejuicis FALSOS: Un augment del IRPF perjudica la inversió privada.

Comprimits d’3conomia d’3squerra

Prejudicis econòmics

Existeixen una colla de creences, repetides arreu, que són acceptades com a certes però que en realitat no superen un anàlisi detingut. Són prejudicis que ens condicionen la manera de pensar i que hem de desaprendre si volem plantejar una política econòmica d'esquerres.

Prejudici:

Un augment del IRPF perjudica la inversió privada. FALS!

Resum:

Els emprenedors decideixen una inversió en l’economia real en funció dels seus projectes, no del capital de què disposen. El fet de tenir capital pot implicar que el capitalista faci una inversió financera (accions, bons...) buscant rendibilitat  però no implica que el emprenedor engegui un projecte d’empresa.

Un augment de la tributació pel IRPF disminuirà l’estalvi que es pot adreçar a la inversió financera però no condicionarà la inversió en l’economia real perquè aquesta dependrà de les característiques del projecte (rendibilitat, seguretat, tipus d’interès,...)

Text

Conceptes previs

Els impostos són pagaments que els contribuents fan a Hisenda sense rebre contrapartida.

IRPF és el impost sobre la renda que paguen les persones físiques (persones de carn i ossos).

Es considera renda el conjunt d’ingressos que rep una persona i que pot incloure: salaris, dividends, interessos, lloguers cobrats,...

LIRPF és un impost directe perquè depenen de les circumstàncies de cada contribuent, fins al punt que, a més renda, es paga un percentatge major d’impost, la qual cosa el fa ser un impost progressiu.

Quan un impost és progressiu, té uns efectes positius en el nivell d'equitat de l'economia perquè té un efecte de redistribució de la renda. Els que més guanyen contribueixen més als serveis públics de tots. És com si donessin part de la seva renda als que menys guanyen en forma de serveis de sanitat, educació...

Prejudici

Davant de qualsevol proposta d'increment del IRPF, sempre es raona que perjudica la inversió privada i, com a conseqüència, que perjudica la creació (o ampliació) d'empreses i, de retruc, la creació de llocs de treball. 

A partir d'aquest prejudici, doncs, es pot arribar fàcilment a la conclusió FALSA de que la disminució d'impostos directes és la millor manera de fomentar la inversió.... alhora que es disminueix el pes del sector públic i es retalla l’Estat del Benestar.

L'economia real i la financera

Hauríem de diferenciar la inversió en l'economia real, en la que s'adquireix maquinària, instal·lacions,... es munten empreses..., de la inversió en l'economia financera, en la que s'adquireixen valors (accions, bons, dipòsits a termini,...). 

L'economia real crea nova capacitat productiva i llocs de treball, en la inversió financera únicament es produeix un canvi de mà de valors, que no crea cap ocupació.

Qui inverteix ? Perquè s’inverteix ?

Deixant de banda la inversió financera pel seu caràcter especulatiu, la inversió en l'economia real la duen a terme els emprenedors, persones que tenen una idea nova d'empresa o que volen ampliar la que ja tenen en funcionament.

Als emprenedors, a més de la recerca de rendibilitat, també els mou la concreció del seu projecte, la producció de béns / serveis, la creació de ocupació,... senten la seva empresa com a una creació pròpia, com si fos un fill, la que han anat formant a partir de les seves decisions, condicionades per les característiques del projecte i de la conjuntura  econòmica (rendibilitat esperada, confiança dels consumidors, tipus d’interès, expectatives empresarials...).

Per a un emprenedor el diner no és important i el benefici no és un fi en si mateix sinó la conseqüència de l’èxit del seu projecte (clar que no parlo pas de l’economia financera, on únicament es el benefici).  Des d’aquesta perspectiva, el diner necessari per dur a terme el seu projecte tampoc és tan important, no deixa de ser un mitjà per emprendre’l. Aquest empresari muntarà la seva empresa, tant si té suficient capital com si no.  I, si no disposa de suficients recursos, buscarà socis, demanarà préstecs,... tot per aconseguir concretar el seu somni.

Les coses no funcionen com se suposa en la base de prejudici que estem analitzant: un emprenedor no espera a tenir un capital i llavors es planteja invertir en un projecte d'empresa. El projecte sempre és el motor. Per altra banda, en l’economia financera, sí que succeeix que una persona amb capital, un capitalista, buscant rendibilitat opti per invertir en accions, bons,...

Conseqüències dels increments del IRPF

Un increment de les tarifes del IRPF, doncs, mai impedirà a l'emprenedor engegar un projecte prou engrescador, mentre que sí que podrà limitar al capitalista la disponibilitat de recursos per dur a terme una inversió financera.

En l’anàlisi a nivell macroeconòmic, aquest increment impositiu reduiria el total de la renda disponible a l'economia i, donat que el consum és una variable força estable, la disminució de renda disponible implicaria una disminució de l’estalvi privat, que passaria a mans del sector públic. Res de significatiu comparat amb les quantitats ingents d’estalvi privat que financen el deute públic en el cas de l’economia espanyola.

A partir d'aquest anàlisi podem concloure que un increment en la recaptació i/o en la progressivitat del IRPF, millora l'equitat, sense perjudicar la creació d'ocupació.

Hem de desaprendre

Si no volem que els prejudicis ens condicionin i facin que...

Pensem que és bo baixar impostos per aconseguir més ocupació perquè el què passarà realment serà que ens estarem carregant l’Estat del Benestar i l’estabilitat que dóna a l’economia el sector públic.

Prejudici per analitzar en una propera entrada al bloc:

La disminució dels costos laborals fomenta la ocupació

  

Animeu-vos a criticar les entrades, a proposar nous prejudicis...

Una economia d’esquerres és possible !

Comprimits d’3conomia d’3squerra

Text resum:

La dreta, malgrat ser la ideologia dominant, no sap sortir de les crisis. La dependència dels mercats, pel fort endeutament, ha provocat que l’esquerra hagi fet servir els mateixos instruments que la dreta. Però ara, a partir de la reacció popular, sembla que es pot trencar aquest pensament únic: una economia d’esquerres ja és possible.

Text:

L'economia no sempre es de dretes

A vegades, hi pot haver la percepció que la política econòmica és bàsicament de dretes, liberal,  però això no és veritat. Hi ha uns instruments que sí, que es fan servir des de la perspectiva de la dreta però que, també es poden fer servir per l’esquerra per aconseguir el seu objectiu: més equitat (objectiu que es concretava a la meva entrada Però... I què és l’esquerra ?). 

La dreta no sap sortir de la crisi

Podria semblar que la dreta és la que realment sap sortir de les crisis. De fet, la ideologia dominant, el liberalisme, ha introduït a tot arreu conceptes com les privatitzacions, reforma laboral, retallades... que formen part de propostes que NO han funcionat.

La política econòmica de la dreta es limita, únicament, a deixar que la crisi segueixi el seu curs i a esperar que, quan es toqui fons, sigui la mateixa economia, la que comenci a créixer. No fan res, esperen tranquil·lament el rebot, quan la situació ja no pugui empitjorar més. No fa pas gaire que vaig sentir al President del Govern, Sr. Rajoy, confessar en públic que feia molt de temps que ESPERAVA que l'economia millorés. Tampoc en saben !

L’esquerra no ha donat solucions

Últimament, quan ha governat l’esquerra, s’ha trobat que l’economia ha dirigit la política. Això és una conseqüència inevitable quan no es respecten les lleis econòmiques (vegeu  l’entrada La política dirige la economía o es la economía la que...). En el nostre cas, un excés d’endeutament ha provocat la dependència dels mercats de capitals, que han imposat les retallades de l’Estat del Benestar, a l'esquerra i a la dreta.

Han estat els mercats els que no han permès, doncs, que l’esquerra apliqués les seves polítiques tradicionals, en les que augmentava la despesa pública per compensar la manca de consum i de inversió privada, i s’ha vist obligada a fer unes polítiques similars a les que ha hagut d'aplicar la dreta, originant la sensació  de pensament únic.

Ara cal, doncs, replantejar noves polítiques i refer les tradicionals, veure quines decisions econòmiques (a curt termini) permetran una gestió econòmica  sostenible des de l’esquerra, que permeti arreglar els desequilibris, per poder, més endavant, amb solvència econòmica, començar un procés de transformació econòmica de la societat.

Política d’esquerres (un exemple macroeconòmic)

Els impostos es poden cobrar a tothom, sense diferenciar el nivell de renda dels contribuents (com passa al IVA, per exemple) o, també, es poden cobrar a les persones en funció de la seva renda (com passa al IRPF).

Basar la recaptació en impostos indirectes (IVA) no fa augmentar l'equitat mentre que aplicar impostos directes (IRPF) té un efecte de redistribució. La renda passa dels més rics, que contribueixen més, cap els que tenen menys renda que, aportant menys, reben els mateixos serveis.

Tenim, doncs, que una mateixa mesura, els impostos, depèn de com s'apliqui, podrà millorar, o no, l'equitat a la societat.

Política d’esquerres (un exemple microeconòmic)

Quan en els mercats no hi ha competència (monopolis...), els preus són elevats i s’originen beneficis extraordinaris a costa de l’empobriment dels consumidors. Augmenten les diferències de renta i es perd equitat a la societat.

Una mesura típica del ADN de la dreta, en la seva recerca de més eficiència – sense redistribució -  (vegeu l’entrada I la dreta quin és el seu pensament?), és la de millorar la competència dels mercats.

Sovint, però, aquesta mesura no l’apliquen plenament per a no perjudicar les empreses. Doncs, la mateixa mesura, aplicada realment, podria ser implementada, des de l’esquerra, y s’aconseguiria disminuir les diferències de renda  i millorar l’equitat a la societat. Restringir el poder de mercat de les empreses, doncs, redistribuiria renda cap als consumidors.

Una economia d’esquerres és possible

Creieu-me.  A part d’aquests dos exemples, es pot formular una política macroeconómica purament d’esquerres.

També hi ha un camp molt important per desenvolupar, des de l’esquerra, en de les polítiques microeconómiques; malgrat que, pel seu origen neoclàssic, han semblat ser exclusives de la dreta.

I, amb aquest objectiu, en aquest bloc aniré analitzant diferents instruments de política, des de la perspectiva d’esquerra.

Un tast de futures entrades: el dèficit en els pressupostos no és una política d’esquerres, democràcia a l’empresa (cogestió / autogestió), el creixement econòmic no ha de ser objectiu de l’esquerra, les franquícies – una estandardització dels serveis que empobreix les nostres ciutats -, repartiment del treball, renda bàsica, ...

S’accepten més suggeriments...

I la dreta, quin és el seu pensament ?

Comprimits d’3conomia d’3squerra

Resum:

La dreta basa la seva ideologia en un model teòric ideal en el que la iniciativa privada i els mercats de competència perfecta aporten la màxima eficiència i més creixement a l'economia.  

Text:

Ser de dretes ...

Des de la meva perspectiva, una persona de dretes creu en l'individu, en la seva capacitat d'afrontar els reptes, i no veu (o no vol veure) la seva dependència de la resta de persones de la societat (algú altre ha de fer pa, imprimir diaris, netejar carrers...).

Aquest culte al valor de l’individu (individualisme) fa que sovint ni es plantegi la possibilitat que ell mateix emmalalteixi o tingui un accident, ni que mai necessiti de la solidaritat de la resta de la comunitat. Perquè la persona de dreta suposa que l’economia sempre funcionarà correctament, i ell, amb el seu esforç, no tindrà mai cap problema per a rebre els béns i els serveis necessaris per la seva subsistència.

Una persona de dretes creu que la intervenció de l'estat detreu recursos de la iniciativa privada, la priva de possibilitats de consum i de inversió i que, com a conseqüència, fa disminuir l'eficiència de l'economia, perquè frena el seu creixement.

Les diferències de renda, per a una persona de dretes, son acceptables perquè  son conseqüència de la creativitat, la iniciativa i l’esforç personal i que, rebre un nivell alt de renda implica que la societat valora molt el que s'hi aporta.

També es pensa des de la dreta que  controlar la llibertat d'empresa, amb consideracions del bé comú, disminueix l'eficiència de l'economia.

La eficiència econòmica

De la mateixa manera que em semblava que l'equitat era la idea bàsica de l'esquerra (mireu la meva entrada Però... I què és l’esquerra ? ), a la dreta sembla que tot giri al voltant de l'eficiència.

Des del seu punt de vista, una situació millora en eficiència quan augmenta el benestar de tots o alguns dels agents, sense perjudicar ningú. Si en un mercat, per exemple, augmenta la competència, els preus baixaran, i els consumidors es beneficiaran perquè podran comprar més i les empreses també en sortiran beneficiades d’aquest augment de producció. Tothom hi guanya, augmenta l'eficiència i l'economia creix més.

L'eficiència dels mercats 

Des de la dreta es creu que els mercats aporten competència i, com a conseqüència, aporten eficiència. Basen el seu model teòric, i la seva ideologia, en un ideal en que tots els mercats tenen la màxima competència  

(mercats de competència perfecta) i la màxima eficiència. Consideren que una bona política econòmica, doncs, és augmentar la competència dels mercats  per millorar l'eficiència.

No me'n puc estar de fer-vos notar que la tendència de les empreses és fugir de la competència per poder cobrar un preu més alt i obtenir més beneficis.  Per aquest motiu, a la realitat, ens trobem amb mercats ineficients, com els monopolis (un sol venedor) o els més habituals de competència monopolista (l'empresa vol actuar com un monopolista diferenciant el seu producte de la resta, amb la marca, disseny... per a no competir en preus).

La ideologia dominant: el liberalisme.

Des dels temps de Ronald Reagan i Margaret Thatcher el liberalisme ha esdevingut la ideologia dominant i conceptes com privatitzacions, flexibilitat dels mercats, iniciativa privada, disminucions d'impostos ... han predominat en governs liberals i, fins i tot, socialistes. Aquesta tendència, avui en dia, ens està portant a la disminució de l'Estat del Benestar.

Per acabar, us vull fer notar una altra contradicció: les mateixes crisis de l'economia capitalista, basada en el liberalisme, son les que han contribuït a que sigui el liberalisme la ideologia dominant.

Però... I què és l’esquerra ?

Comprimits d'3conomia

Resum:

La equitat, a nivell local i global, és la idea bàsica que pot moure l'esquerra a prendre la iniciativa i construir un nou model per gestionar, primer, el sistema des d'una perspectiva d'esquerra i, més endavant, plantejar canvis per tal de superar-lo. Un nou model que, respectant la llibertat individual, busqui l'equitat, sense deixar de banda l'eficiència econòmica.

Text:

Ser d'esquerra...

Estareu d’acord amb mi que, si vull analitzar l’3conomia des de la perspectiva de l’esquerra cal, primer de tot, que defineixi el concepte d’esquerra.

Des de la meva perspectiva, una persona és d’esquerra quan sap que necessita la resta de societat per viure, quan no està d’acord amb que el bé comú estigui supeditat als interessos privats i quan desitja viure en una societat amb equitat.

D'aquests tres raonaments, l'equitat és la idea bàsica. Defensar-la únicament  té sentit quan som conscients de necessitar els altres i, quan es té aquest pensament, és lògic proposar que, en cas de confrontació, els interessos de tots passin per davant dels individuals. 

Models tradicionals d'esquerra

En aquesta recerca d’una millor societat, les persones d’esquerra han triat diferents camins: socialistes utòpics, anarquistes, comunistes, socialistes... per canviar, sense aconseguir-ho, un sistema econòmic capitalista que consideraven poc just.

Els utòpics i anarquistes van provar experiències concretes que mai van poder generalitzar, els comunistes van aplicar models igualitaris, sacrificant la llibertat individual, però tampoc van reeixir econòmicament i els socialistes van mirar de gestionar el capitalisme, mirant de introduir equitat, però, en aquests moments, les seves propostes no formen part de la ideologia dominant.   

Els sistemes econòmics evolucionen

Malgrat que avui mateix sembli que el capitalisme és inamovible, que perdurarà per sempre, no patiu perquè, en el seu moment, també semblava que el feudalisme era inamovible (segles i segles !) però la millora en les comunicacions,... van fer superar aquest sistema.

Ara, també s’està produint canvis molt accelerats: estem en un món digital on l’economia i les comunicacions són globals... mentre que la situació actual no és sostenible: empreses multinacionals no controlades pels governs locals, alertes sanitàries globals, desigualtats de renda que genera immigracions massives, deteriorament mediambiental global,... Haurem de superar l’actual sistema, encara que només sigui perquè el planeta terra pugui sobreviure.

Més d'hora que tard (esperem que no sigui massa tard) serà inevitable una regulació global, un govern mundial, que passi per sobre dels interessos particulars dels països. I aquesta tendència, de ben segur, generarà moltes possibilitats de canvi en l'actual sistema econòmic.

Fixeu-vos que torna a sortir el concepte d'equitat, ara també entre els diferents  països, però no sols com a condició de justícia sinó, a més, com a condició necessària perquè el planeta sigui sostenible.

Un nou model

L’esquerra no pot continuar basant la seva acció en una postura agònica i defensiva davant d'una ideologia dominant, que va destruint sense contemplacions l'Estat de Benestar. Ha de prendre la iniciativa i plantejar un nou model per gestionar, primer, el sistema des d'una perspectiva d'esquerra i, més endavant, plantejar canvis per tal de superar-lo.

Un nou model que, respectant la llibertat individual, busqui l'equitat, sense deixar de banda l'eficiència econòmica.

Pero... ¿Qué es la izquierda?

Comprimidos de 3conomia

Resumen:

La equidad, a nivel local y global, es la idea básica que puede mover la izquierda a tomar la iniciativa y construir un nuevo modelo para gestionar, primero, el sistema des de una perspectiva de izquierda y, posteriormente, plantear cambios para superarlo. Un nuevo modelo que, respetando la libertad individual, busque la equidad, sin dejar de lado la eficiencia económica.

Texto:

Ser de izquierdas...

Estaréis de acuerdo conmigo en que, si quiero analizar la 3conomia desde la perspectiva de la izquierda es preciso, ante todo, que defina el concepto de izquierda.

Desde mi perspectiva, una persona es de izquierda cuando sabe que necesita del resto de la sociedad para vivir, cuando no está de acuerdo con que el bien común esté supeditado a los intereses privados y  cuando desea vivir en una sociedad con equidad.

De estos tres razonamientos, la equidad es la idea básica. Defenderla únicamente  tiene sentido cuando somos conscientes de necesitar de los demás y, cuando se tienen este pensamiento, es lógico proponer que, en caso de confrontación, los intereses de todos pasen por delante de los individuales. 

Modelos tradicionales de izquierda

En esta búsqueda de una mejor sociedad, las persones de izquierda han escogido diferentes caminos: socialistas utópicos, anarquistas, comunistas, socialistas... para cambiar, sin conseguirlo, un sistema económico capitalista que consideraban poco justo.

Los utópicos i anarquistas probaron experiencias concretas que nunca pudieron generalizar, los comunistas aplicaron modelos igualitarios, sacrificando la libertad individual, pero tampoco tuvieron éxito económico y los socialistas gestionaron el capitalismo, para introducir equidad, pero, en estos momentos, sus propuestas no forman parte de la ideología dominante.   

Los sistemas económicos evolucionan

A pesar de que hoy mismo parece que el capitalismo es inamovible, que perdurará para siempre, no temáis porqué, en su momento, también parecía que el feudalismo era inamovible (¡siglos i siglos!) pero la mejora en las comunicaciones,... hicieron que se superara este sistema.

En estos momentos, también se están produciendo cambios muy acelerados: estamos en un mundo digital donde  la economía y las comunicaciones son globales... mientras que la situación actual no es sostenible: empresas multinacionales no controladas por los gobiernos locales, alertas sanitarias globales, desigualdades de renta que generan migraciones masivas, deterioro medioambiental global,...  Tenemos la obligación de superar el actual sistema, aunque fuera solo para que el planeta tierra pudiese sobrevivir.

Más temprano que tarde (esperemos que no sea demasiado tarde) será inevitable una regulación global, un gobierno mundial, que pase per encima de los intereses particulares de los países. Y esta tendencia, con toda seguridad, generará muchas posibilidades de cambio en el actual sistema económico.

Fijaros que vuelve a salir el concepto de equidad, ahora también entre los diferentes  países, pero no solo como una condición de justicia sino, además, como una condición necesaria para que el planeta sea sostenible.

Un nuevo modelo

La izquierda no puede continuar basando su acción en una postura agónica i defensiva delante de una ideología dominante, que va destruyendo sin contemplaciones el Estado de Bienestar. Tiene que tomar la iniciativa y plantear un nuevo modelo para gestionar, primero, el sistema desde una perspectiva de izquierda y, más adelante, plantear cambios para superarlo.

Un nuevo modelo que, respetando la libertad individual, busque la equidad, sin dejar de lado la eficiencia económica.