L’ esquerra: òrfena d’un ideal

Mentre existia la URSS -l’anomenat socialisme real-, l’esquerra revolucionària tenia una referència, segurament amb molts aspectes criticables, però era un sistema econòmic alternatiu amb els mitjans de producció propietat de l’estat. Per a la dreta era una alternativa, un perill per al seu sistema econòmic capitalista, basat en la propietat privada. També existia l’anomenat socialisme democràtic -socialdemocràcia- que, sense posar en qüestió el capitalisme, duia a terme polítiques que, mitjançant un major pes de l’estat en l’economia milloraven l’equitat a la societat.

Ara, després del triomf dels valors neoliberals, l’esquerra revolucionària no té cap referent, ni real ni teòric, i la socialdemocràcia aspira únicament a gestionar el capitalisme amb una cara més amable que la dreta.

L’esquerra transformadora basa el seu discurs en la crítica d’aspectes concrets del sistema (pobresa , desnonaments, augment de les diferències de renda…), aportant solucions a problemes concrets, però sense tenir un model, un ideal a llarg termini que serveixi de referència a militants, simpatitzants i societat en general. Si existeix algun ideal que s’adapti a la realitat actual i que sigui capaç d’aglutinar la majoria de persones, no el conec.

Sense una ideologia, sense un ideal a llarg termini, compartit per molta gent, no es pot dissenyar cap full de ruta, ni poden ser creïbles les propostes d’esquerra per a la ciutadania.

Viva la globalización

La comarca es la extensión de territorio que permitía a los agricultores ir a vender al mercado. Andando o en carro no se podía llegar más lejos. Las compras y ventas se limitaban a este espacio porque, con estos medios de transporte, no se podían hacer desplazamientos mayores.

En la actualidad, los medios de transporte permiten que las mercancías lleguen con facilidad a todas partes y que la información se mueva de forma instantánea por todo el planeta. Esto permite que les mercancías sean transportadas a cualquier lugar, que los turistas vayan a todas partes y que los capitales circulen instantáneamente de una punta a otra del globo terráqueo.

De nada servirá que dirigentes como Trump, con todo su poder, quieran proteger los productos de su país ni que, desde la izquierda, se hagan manifestaciones contra la globalización: la globalización es inevitable.

Ir contra la globalización es como luchar contra la fuerza de la gravedad: inútil, de la misma forma que lo fueron los esfuerzos de los ludditas, quemando maquinaria para evitar la industrialización.

La globalización es inevitable. Entonces,viva la globalización!

Pero debemos luchar contra los efectos negativos de esta globalización, que está permitiendo un capitalismo salvaje, y tenemos que saber aprovechar las ventajas que la globalización nos puede aportar.

El capital se está sirviendo de la globalización para obtener más beneficios, aprovechando las diferentes legislaciones fiscales de los países, trasladando las sedes sociales y las ventas a los países con menores impuestos, aprovechando para producir en los países con mano de obra más barata para vender en países con un mayor poder adquisitivo.

Estos comportamientos salvajes, sin ningún control, son compatibles con las legislaciones de cada uno de los países en los que intervienen. Es decir que, a pesar de que sean unos comportamientos perjudiciales para el bien común, están dentro de la legalidad.

Para evitar que se obtengan más beneficios en perjuicio del bien común, seria necesaria una regulación internacional, unes leyes internacionales que controlasen las transacciones internacionales. Puede parecer imposible en estos momentos plantear un gobierno mundial pero la tendencia siempre ha sido que el ámbito de la regulación ha seguido el ámbito geográfico de las transacciones: ciudades, comarcas, estados ... y ahora el mundo. Se tardará más tiempo o menos, pero cada vez habrá más regulaciones internacionales porque, entre otras razones, nos jugamos el planeta.

De nada sirve competir a nivel de países, azuzar el nacionalismo... Es preciso que, aprovechando la facilidad de las comunicaciones actuales, se vuelva a hablar de internacionalismo, tenemos que buscar soluciones globales que permitan legislar en temas cruciales como la evasión fiscal, normativas medioambientales... problemas que ya no son de los estados sino que son globales.

Todo esto, que ahora parece difícil, es muy fácil de comprender si se ve la tierra con una mirada de astronauta (no la del ministro). Con esta perspectiva se ve que la tierra es una nave única en la que todos nosotros viajamos y en la que tenemos que colaborar para convivir y es del todo incomprensible que, para conseguir beneficios particulares, se nos perjudique a todos.

Visca la globalització !

La comarca és la extensió de territori que permetia als pagesos anar a vende a mercat. Anant a peu o amb carro no es podia arribar més enllà. Les compres i vendes es limitaven a aquest espai perquè, amb aquests mitjans de transport, no es podien fer majors desplaçaments.

En l’actualitat, els mitjans de transport permeten que les mercaderies arribin amb facilitat arreu del món i que la informació es mogui de forma instantània per tot el planeta. Això fa que les mercaderies es transportin a qualsevol lloc, que els turistes vagin a tot arreu i que els capitals circulin instantàniament d’una punta a l’altra del globus.

De res servirà que dirigents com Trump, amb tot el seu poder, vulguin protegir els productes del seu país ni que, des de l’esquerra, es facin manifestacions contra la globalització: la globalització és inevitable.

Anar contra la globalització és com anar contra la força de la gravetat: inútil, de la mateixa manera que ho van ser els esforços dels luddites, cremant maquinària per evitar la industrialització.

La globalització és inevitable. Doncs, visca la globalització !

Hem de lluitar, però, contra els efectes negatius d’aquesta globalització que està permeten un capitalisme salvatge i hem d'aprofitar els avantatges que la globalització ens pot portar .

El capital s’està servint de la globalització per a obtenir més beneficis, aprofitant les diferents legislacions fiscal dels països, traslladant les seus socials i les vendes als països amb menys impostos, aprofitant els països amb la mà d’obra més barata per a produir i vendre en països amb major poder adquisitiu.

Aquests comportaments salvatges, sense cap control, són compatibles amb les legislacions de cada un dels països en els que intervenen. És a dir que, malgrat siguin uns comportaments perjudicials per al bé comú, estan dins de la legalitat.

Per evitar que s’obtinguin més beneficis en perjudici del bé comú, caldria una regulació internacional, unes lleis internacionals que controlessin les transaccions internacionals. Pot semblar impossible ara plantejar un govern mundial però la tendència sempre ha estat que l’àmbit de la regulació ha seguit l’àmbit geogràfic de les transaccions: ciutats, comarques, estats, ... i ara el món. Es tardarà més o menys però cada cop hi haurà d'haver més regulacions internacionals perquè, entre altres raons, ens juguem el planeta.

De res serveix competir a nivell de països, atiar el nacionalisme... Cal que, aprofitant la facilitat de les comunicacions actuals, es torni a parlar d’internacionalisme, cal que es busquin solucions globals que permetin legislar en temes crucials com l’evasió fiscal, normatives mediambientals... problemes que ja no són dels estats sinó que són globals.

Això, que sembla tant difícil que es dugui a terme, és molt fàcil d’entendre si es veu la terra amb una mirada d’astronauta (no la del ministre). Amb aquesta perspectiva es veu que la terra és una nau única en la que tots plegats viatgem i en la que hem de col·laborar per conviure i no es pot entendre que, per aconseguir beneficis particulars, ens perjudiquin a tots.

Model d’empresari en una economia d’esquerra

Més en detall

Resum

Els empresaris seran un pilar fonamental en una economia gestionada des de la perspectiva de l’esquerra i s’hauran de caracteritzar per emprendre activitats amb responsabilitat econòmica, social i ecològica, de les que obtindran un benefici a llag termini com a conseqüència de la seva bona gestió.

Text

L’esquerra és enemiga dels empresaris ?

L’ esquerra creu que el bé comú no ha d’estar supeditat als interessos privats i propugna una societat amb equitat, objectiu que pot ser àmpliament acceptat, malgrat que sempre es produeixen divergències en decidir quin camí ens hi ha de portar.

Un prejudici que sempre ha dominat en l’esquerra ha estat que l’empresari era una figura negativa, en contraposició amb el treballador que era l’únic element que creava valor, bona part del qual era apropiat pel empresari / capitalista.

Sembla com si, en cas d’un triomf de l’esquerra, TOTS els empresaris fossin uns enemics als que s’hagués de controlar per evitar que posessin pals a les rodes a les polítiques d’esquerra.

Aquesta concepció parteix del prejudici que TOTS els empresaris són especuladors i que sempre busquen el màxim benefici a curt termini, explotant al treballadors.

Aquest prejudici condemna, en els ambients de l’esquerra, a tota persona que empren una activitat econòmica a sentir-se mal vista, a veure’s obligada a justificar-se, dient que la seva empresa és petita... Tot plegat fa molt mal a la credibilitat de l’economia d’esquerra perquè tota economia necessita persones innovadores, emprenedores i capaces de gestionar projectes.

Llavors, si reneguem dels empresaris i els considerem enemics a batre, com podem plantejar l’economia d’esquerra com una alternativa creïble ?

Els valors dominants a la nostra societat

No ens enganyem: la recerca del benefici fàcil, l’individualisme, el consumisme, la competitivitat ... són valors compartits per bona part de les persones, siguin empresaris, treballadors, jubilats, estudiants ... Per desgràcia són valors dominants en la societat actual, fonamentats majoritàriament en el neoliberalisme. Són els valors apresos i interioritzats a les escoles i universitats, a la feina, als mitjans de comunicació... i que són els hegemònics en la societat actual.

Si aconseguíssim que triomfés una proposta d’economia d’esquerra, que es basés en valors com la cooperació, la solidaritat i el bé comú, seguiríem necessitant empresaris i treballadors que gestionessin l’economia. Des de l’esquerra se suposa que els treballadors estarien preparats per una economia més equitativa però, com haurien de ser els nostres empresaris ?

El perfil de l’empresari en una economia d’esquerra

Podríem fer l’exercici de buscar els valors, comportaments,... necessaris per definir un model de militant d’esquerra exemplar (deixem, però, aquest divertiment per a un altre moment). El què proposo, en aquesta entrada, és definir quin hauria de ser el model d’empresari ideal de l’esquerra.

Com a iniciador, impulsor o gestor d’una empresa (privada o pública, amb ànim de lucre o sense) hauria d’obtenir benefici a llarg termini de la seva activitat. La obtenció de benefici és un indicador de la viabilitat de l’empresa i de la seva adequada gestió. No es tracta, però, d’obtenir benefici a curt termini, a qualsevol preu, sinó que aquest benefici sigui una conseqüència col·lateral de la feina ben feta.

El nostre empresari veuria l’empresa com a un conjunt de persones que col·laboren en un projecte comú i, en aquest sentit, donaria un paper important a la participació dels treballadors en la presa de decisions. Buscaria consolidar un equip de treballadors estable i ben remunerat al que facilitaria formació contínua. Recordem que no estem parlant d’un empresari que busqui el màxim benefici a curt termini a costa de baixar salaris o deslocalitzar i de disminuir la qualitat de les primeres matèries, sinó d’un empresari seriós i responsable.

El nostre empresari hauria de gestionar l’empresa tenint en consideració que està immers dins d’una societat i d’un espai físic dels que depèn la seva supervivència i, conscient de que els seus interessos no podrien passar mai per sobre del bé comú, tindria un comportament el màxim de respectuós amb el medi natural i contribuiria realment (no com a tàctica de màrqueting) al millor funcionament de la societat.

Estem parlant, doncs, d’un empresari responsable des de tots els punts de vista (empresarial, social i ecològic) que no plantejaria la seva activitat amb l’objectiu primari d’obtenir benefici sinó que l’obtindria com a conseqüència de l’eficiència de la seva empresa. Un empresari que no necessitaria recórrer a comportaments il·legals ni poc ètics per aconseguir uns «màxims» beneficis que no són indicadors vàlids d’una bona gestió perquè, en realitat, mai es poden consolidar a llarg termini.

Estic segur que la majoria d’accionistes de grans empreses amb ànim de lucre també preferirien aquest empresari responsable que estem definint.

L’empresariat i la implantació d’una economia d’esquerra

L’objectiu dels empresaris no ha de ser pas la implantació d’una economia d’esquerra, ni tampoc el manteniment d’una economia neoliberal. La seva funció, amb independència de la seva ideologia personal, és la de crear, impulsar i gestionar les empreses.

Per implantar realment una economia d’esquerra no n’hi haurà prou en escollir un govern que la propugni. Caldrà, a més, un canvi de valors dins de la societat que afectarà als comportaments de administracions, empresaris, treballadors, consumidors, contribuents, estalviadors... Per què no comencem traient-nos de sobre prejudicis com que els empresaris sempre són els enemics ?

Les decisions privades i el bé públic (El dilema del presoner)

Comprimits d’3conomia d’3squerra

 

Resum

El dilema del presoner, cas típic de la teoria de jocs, permet clarificar la disjuntiva que sempre es qüestiona entre la recerca del benefici privat i les seves conseqüències en el bé comú.

L’esquerra i la teoria de jocs

Les persones, amb les nostres decisions, determinem la realitat econòmica;  podem perpetuar l’actual situació d’injustícia o podem incidir en el seu canvi. Des de la perspectiva de l’esquerra, amb l’objectiu de millorar l’equitat en la societat, és molt important  comprendre què motiva les nostres decisions econòmiques, polítiques,...

Una eina potent per analitzar els comportaments i les estratègies en les nostres decisions és la teoria de jocs que s’aplica en diferents camps: en l’economia, en les negociacions polítiques, en la intel·ligència artificial, ...

El dilema del presoner

Un exemple de la teoria de jocs és el dilema del presoner. En aquest joc participen dues persones detingudes per la policia i que estan sent interrogats. La policia sap que han participat en un atracament i que van fugir en un cotxe robat però únicament té proves d’aquest últim delicte.

El premi (càstig en aquest cas) consisteix en què els presoners passaran un any a la presó perquè està provat que han robat el cotxe i 10 anys en cas que també es pugui provar que van atracar el banc.

La policia, per poder tenir proves del robatori al banc, ofereix a cadascun dels dos detinguts la possibilitat de rebaixar el temps de presó a 2 anys en cas que, gràcies a la seva confessió, es pugui provar el delicte comès.

Ja em perdonarem si he canviat el relat, els temps de condemna... perquè em baso en la meva minsa memòria però, més que la fidelitat del relat, el que és important són les conclusions a les que es poden arribar.

Com és lògic us heu d’imaginar als dos acusats en habitacions diferents  i havent de decidir el seu comportament sense tenir coneixement de si l’altre ha confessat o no.

Cada presoner sap que si cap confessa sols tindran un any de presó però també sap que s’arrisca a que, si l’altre confessa, hi hagi de passar 10 anys.

Els dos tindran la tendència de confessar per tenir la rebaixa en la condemna. Confessar serà, doncs, l’estratègia dominant per a cadascun dels jugadors i, com a conseqüència, els dos passaran 10 anys tancats.

Decisions individuals i bé comú

La conclusió del joc ens diu que els dos detinguts, buscant el seu benefici particular, obtenen la pitjor situació per als dos.

Aquesta circumstància també és aplicable a les decisions econòmiques individuals. Cada agent econòmic (persona, empresa) busca el seu benefici privat i, com a conseqüència, el bé comú pot veure’s perjudicat.

El problema mediambiental en pot ser un bon exemple. Les persones desitgen consumir el màxim, les empreses volen produir el màxim per obtenir més beneficis... i, com a conseqüència, es perjudica el medi ambient, és a dir, la capacitat de la nostra generació i de les futures per sobreviure (bé comú).

Un altre exemple seria el pagament d’impostos. L’estratègia dominant dels agents econòmics és reduir al màxim els impostos que paguen buscant el seu benefici privat  i, com a conseqüència, disminueixen els recursos públics i la capacitat de tenir un bon estat del benestar que garanteixi la salut, l’educació... l’equitat i la cohesió social (bé comú).

El dèficit i la política d'esquerra

Comprimits d’3conomia d’3squerra

Resum

L'objectiu de la política d'esquerres és millorar l'equitat a la societat. Per aconseguir-lo té com a eines la recaptació progressiva i la despesa social tenint en consideració que no és aconsellable generar dèficits continus perquè la política perdria la seva autonomia. L'esquerra no ha de ser mai malgastadora, ha de gestionar els pressupostos millorant la justícia en la imposició i aplicant les seves prioritats en la despesa social.

Política econòmica d'esquerres: Objectiu

L'esquerra té com objectiu principal millorar l'equitat, la justícia social.

Aquest objectiu el pot aconseguir a curt termini gestionant l'economia dins del sistema capitalista però des de una perspectiva d'esquerra.

A llarg termini, per poder aprofundir més en la millora de l'equitat, l'esquerra s'ha de plantejar mesures per modificar la lògica del funcionament del sistema capitalista, en la línia que plantejava en l'apartat “Un nou model”  extret de l'entrada Però... Iquè és l’esquerra ?   d'aquest mateix bloc

“L’esquerra no pot continuar basant la seva acció en una postura agònica i defensiva davant d'una ideologia dominant, que va destruint sense contemplacions l'Estat de Benestar. Ha de prendre la iniciativa i plantejar un nou model per gestionar, primer, el sistema des d'una perspectiva d'esquerra i, més endavant, plantejar canvis per tal de superar-lo”

Un nou model que, respectant la llibertat individual, busqui l'equitat, sense deixar de banda l'eficiència econòmica.

Eines de política econòmica

En aquesta entrada em centraré en la política macroeconòmica, concretament en la política pressupostària.

Els pressupostos són previsions de ingressos i despeses públiques aprovades anualment pels representants escollits pels ciutadans en funció de la seva ideologia política que es plantegen, en el cas espanyol, a nivells: estatal, autonòmic i local.

Els ingressos més importants provenen dels impostos que són imports cobrats als ciutadans sense que aquests rebin cap contrapartida directa, a diferència de les taxes, en les que el contribuent rep a canvi un servei (taxa de recollida d'escombraries...).

Els impostos són directes si recauen  en el contribuent en funció de les seves característiques (impost sobre la renda, impost sobre el patrimoni, impost sobre els beneficis de societats...). En canvi, són indirectes quan els impostos no depenen de la situació dels contribuent, sinó del seu consum  (IVA, Impost sobre els carburants,...).

Les despeses dels pressupostos són corrents quan són necessàries pel funcionament de l'administració – salaris dels funcionaris, material sanitari...-,  i són de inversió (obra pública...) quan s'adquireixen béns i serveis que perduren.

Dins dels pressupostos també hi ha les transferències. que inclouen els moviments de diner del/al sector públic,sense contrapartida, com són, per exemple, els pagaments de les pensions o els diners rebuts per l'administració local des de l'autonòmica o central.

Aquesta previsió que són els pressupostos s'executa durant l'any i, en funció de si són majors les sortides produïdes per despeses... que les entrades per impostos... els organismes tindran dèficit (o superàvit,si les entrades superen a les sortides).

Segons quines siguin les decisions aprovades i executades en els pressupostos la repercussió que tindran en l'economia serà diferent. El tipus i la quantitat d'impostos, despeses i transferències seran, doncs, les eines de la política pressupostària, inclosa en la política macroeconòmica.

El dèficit i l'esquerra

Existeix un prejudici força estès que associa la política d'esquerra amb excés de despesa, malbaratament i dèficits.

Ni l'esquerra, ni la dreta, no poden plantejar dèficits continuats perquè aquest comportament generaria un endeutament insostenible.

L'endeutament del sector públic, igual que el del privat: famílies, empreses... crea dependència dels creditors fins el punt que poden arribar a condicionar el comportament dels deutors. El banc no renovarà e crèdit concedit a una família si gasta en excés, de la mateixa manera que els creditors poden condicionar la política econòmica d'un govern.

L'esquerra, doncs, per portar a terme la seva política amb autonomia, sense que sigui condicionada pels mercats, no es pot basar en grans dèficits.

En l'actual cas de Espanya, amb un endeutament al voltant del bilió d'euros, l'esquerra no rebrà el finançament necessari si no dóna senyals clares de supeditació de la despesa als ingressos obtinguts, generant una tendència a tenir uns pressupostos equilibrats o, millor encara, amb superàvit.

Com veurem en el proper apartat, l'esquerra té eines suficients per plantejar els seus pressuposts amb l'objectiu de millorar l'equitat, ha de definir les seves prioritats i, malgrat que excepcionalment pot generar un dèficit puntual, mai ha de fer d'aquest comportament la seva manera de ser, a menys que vulgui que la dependència del finançament condicioni la seva política.

Proposta de política macroeconòmica d'esquerra

Per aconseguir l'objectiu de la política d'esquerra: l'augment de l'equitat, des de la política pressupostària, s'ha d'aconseguir una redistribució de la renda important, és a dir, que una part de la renda dels contribuents amb més capacitat econòmica es destini a pagar els serveis de les persones amb menys capacitat. D'aquesta manera es podrà construir un Estat del Benestar que garanteixi als ciutadans uns mínims en les seves condicions de vida (en renda, en sanitat, en educació...)

Els impostos que permetran aconseguir aquest objectiu són els impostos directes. Aquest impostos hauran de ser progressius, és a dir, que la proporció del gravamen augmenti al incrementar la capacitat econòmica. (per exemple: a més renda més percentatge de pagament a hisenda).

En relació a la despesa, la política d'esquerra ha de aplicar les seves prioritats socials, buscant el màxim aprofitament dels recursos emprats.

Sempre, però, que com a regla general les despeses no poden superar els ingressos, per evitar generar dèficits que limitin l'autonomia de les decisions polítiques.

En casos de gran endeutament, l'esquerra ha de plantejar polítiques pressupostàries equilibrades o amb superàvit si no vol dependre de la voluntat dels creditors en seguir finançant l'endeutament.

En resum, l'esquerra ha de plantejar un increment del control del sector públic en l'economia i, en l'apartat pressupostari, ha de incrementar la imposició, prioritzar els impostos directes i la seva progressivitat i orientar les despeses cap a les seves prioritats.

Per a conscienciar als ciutadans de que els impostos permeten donar millors serveis públics i, alhora, fer que es sentin com a propis els pressupostos de la col·lectivitat, cal oferir una transparència total en tot moment, que els ciutadans els puguin consultar, des de quan es plantegen fins a la seva execució. També és important en aquest sentit que els pressupostos siguin participatius, que una part important de les despeses pugui ser aprovada directament pels ciutadans en referèndum.