Visca la globalització !

La comarca és la extensió de territori que permetia als pagesos anar a vende a mercat. Anant a peu o amb carro no es podia arribar més enllà. Les compres i vendes es limitaven a aquest espai perquè, amb aquests mitjans de transport, no es podien fer majors desplaçaments.

En l’actualitat, els mitjans de transport permeten que les mercaderies arribin amb facilitat arreu del món i que la informació es mogui de forma instantània per tot el planeta. Això fa que les mercaderies es transportin a qualsevol lloc, que els turistes vagin a tot arreu i que els capitals circulin instantàniament d’una punta a l’altra del globus.

De res servirà que dirigents com Trump, amb tot el seu poder, vulguin protegir els productes del seu país ni que, des de l’esquerra, es facin manifestacions contra la globalització: la globalització és inevitable.

Anar contra la globalització és com anar contra la força de la gravetat: inútil, de la mateixa manera que ho van ser els esforços dels luddites, cremant maquinària per evitar la industrialització.

La globalització és inevitable. Doncs, visca la globalització !

Hem de lluitar, però, contra els efectes negatius d’aquesta globalització que està permeten un capitalisme salvatge i hem d'aprofitar els avantatges que la globalització ens pot portar .

El capital s’està servint de la globalització per a obtenir més beneficis, aprofitant les diferents legislacions fiscal dels països, traslladant les seus socials i les vendes als països amb menys impostos, aprofitant els països amb la mà d’obra més barata per a produir i vendre en països amb major poder adquisitiu.

Aquests comportaments salvatges, sense cap control, són compatibles amb les legislacions de cada un dels països en els que intervenen. És a dir que, malgrat siguin uns comportaments perjudicials per al bé comú, estan dins de la legalitat.

Per evitar que s’obtinguin més beneficis en perjudici del bé comú, caldria una regulació internacional, unes lleis internacionals que controlessin les transaccions internacionals. Pot semblar impossible ara plantejar un govern mundial però la tendència sempre ha estat que l’àmbit de la regulació ha seguit l’àmbit geogràfic de les transaccions: ciutats, comarques, estats, ... i ara el món. Es tardarà més o menys però cada cop hi haurà d'haver més regulacions internacionals perquè, entre altres raons, ens juguem el planeta.

De res serveix competir a nivell de països, atiar el nacionalisme... Cal que, aprofitant la facilitat de les comunicacions actuals, es torni a parlar d’internacionalisme, cal que es busquin solucions globals que permetin legislar en temes crucials com l’evasió fiscal, normatives mediambientals... problemes que ja no són dels estats sinó que són globals.

Això, que sembla tant difícil que es dugui a terme, és molt fàcil d’entendre si es veu la terra amb una mirada d’astronauta (no la del ministre). Amb aquesta perspectiva es veu que la terra és una nau única en la que tots plegats viatgem i en la que hem de col·laborar per conviure i no es pot entendre que, per aconseguir beneficis particulars, ens perjudiquin a tots.

Modelo de empresario en una economia de izquierda

En detalle

Resumen

Los empresarios serán un pilar fundamental en una economía gestionada desde la perspectiva de la izquierda y se tendrán que caracterizar por emprender actividades con responsabilidad económica, social y ecológica, de las que obtendrán un beneficio a largo plazo como consecuencia de su buena gestión.

Texto

La izquierda es enemiga de los empresarios ?

La izquierda cree que el bien común no tiene que estar supeditado a los intereses privados y propugna una sociedad con equidad, objetivo que puede ser ampliamente aceptado, a pesar de que siempre se producen divergencias al decidir que camino hay que escoger para conseguirlo.

Un prejuicio que siempre ha dominado en la izquierda ha sido el de considerar al empresario como una figura negativa, en contraposición al trabajador que era considerado el único elemento que creaba valor, buena parte del cual era apropiado por el empresario / capitalista.

Pareciera como si, en caso de un triunfo de la izquierda, TODOS los empresarios fuesen enemigos a los que se hubiera de controlar para evitar que pusieran impedimentos a las políticas de la izquierda.

Esta concepción parte del prejuicio de que TODOS los empresarios son especuladores y de que siempre buscan el máximo beneficio a corto plazo, explotando a los trabajadores.

Este prejuicio condena, en ambientes de la izquierda, a toda persona que emprende una actividad económica a ser mal vista, a verse obligada a justificarse, diciendo que su empresa es pequeña... Todo esto perjudica la credibilidad de la economía de izquierda porque toda economía siempre necesita personas innovadoras, emprendedoras y capaces de gestionar proyectos.

Entonces, si renegamos de los empresarios y los consideramos enemigos a batir, cómo podemos plantear la economía de izquierda como una alternativa creíble ?

Los valores dominantes en nuestra sociedad

No nos engañemos: la búsqueda del beneficio fácil, el individualismo, el consumismo, la competitividad ... son valores compartidos por buena parte de las personas, sean empresarios, trabajadores, jubilados, estudiantes ... Por desgracia son valores dominantes en la sociedad actual, fundamentados mayoritariamente en el neoliberalismo. Son los valores aprendidos y interiorizados en las escuelas y universidades, en los trabajos, en los medios de comunicación... y que son los hegemónicos en la sociedad actual.

Si consiguiéramos que triunfase una propuesta de economía de izquierda, que se basase en los valores de la cooperación, la solidaridad y el bien común, seguiríamos necesitando empresarios y trabajadores que gestionasen la economía. Desde la izquierda se supone que los trabajadores estarían preparados para una economía más equitativa pero, cómo tendrían que ser nuestros empresarios ?

El perfil del empresario en una economía de izquierda

Podríamos hacer el ejercicio de buscar los valores, comportamientos,... necesarios para definir un modelo de militante de izquierda ejemplar (pero dejemos este divertimento para otro momento). Lo que propongo, en esta entrada de mi blog, es definir cuál tendría que ser el modelo de empresario ideal de la izquierda.

Como iniciador, impulsor o gestor de una empresa (privada o pública, con o sin ánimo de lucro) tendría que obtener beneficio a largo plazo de su actividad. La obtención de beneficio es un indicador de la viabilidad de la empresa y de su adecuada gestión. Pero no se trata de obtener beneficio a corto plazo, a cualquier precio, sino que este beneficio sea una consecuencia colateral del trabajo bien hecho.

Nuestro empresario vería la empresa como un conjunto de persones que colaboran en un proyecto común y, en este sentido, daría un papel importante a la participación de los trabajadores en la toma de decisiones. Buscaría consolidar un equipo de trabajadores estable y bien remunerado al que facilitaría una formación continua. Recordemos que no estamos hablando de un empresario que busque el máximo beneficio a corto plazo a costa de bajar salarios o deslocalizar y de disminuir la calidad de las primeras materias, sino de un empresario serio y responsable.

Nuestro empresario tendría que gestionar la empresa teniendo en consideración que está inmerso dentro de una sociedad y de un espacio físico de los que depende su supervivencia y, consciente de que sus intereses no podrían pasar nunca delante del bien común, tendría un comportamiento respetuoso al máximo con el medio natural y contribuiría realmente (no como una mera táctica de marketing) al mejor funcionamiento de la sociedad.

Estamos hablando, pues, de un empresario responsable desde todos los puntos de vista (empresarial, social y ecológico) que no plantearía su actividad con el objetivo primario de conseguir beneficio sino que lo obtendría como consecuencia de la eficiencia de su empresa. Un empresario que no necesitaría recorrer a comportamientos ilegales ni poco éticos para conseguir unos «máximos» beneficios que no son indicadores válidos de una buena gestión porqué, en realidad, nunca se pueden consolidar a largo plazo.

Estoy seguro que la mayoría de accionistas de grandes empresas con ánimo de lucro también preferirían este empresario responsable que estamos definiendo.

El empresariado y la implantación de una economía de izquierda

El objetivo de los empresarios no tiene que ser la implantación de una economía de izquierda, ni tampoco el mantenimiento de una economía neoliberal. Su función, con independencia de su ideología personal, es la de crear, impulsar y gestionar las empresas.

Para implantar realmente una economía de izquierda no es suficiente escoger un gobierno que la propugne. Será preciso, además, un cambio de valores en la sociedad que afectará los comportamientos de administraciones, empresarios, trabajadores , consumidores, contribuyentes, ahorradores ... Por qué no empezamos quitándonos de encima prejuicios como que los empresarios siempre son el enemigo ?

Model d’empresari en una economia d’esquerra

Més en detall

Resum

Els empresaris seran un pilar fonamental en una economia gestionada des de la perspectiva de l’esquerra i s’hauran de caracteritzar per emprendre activitats amb responsabilitat econòmica, social i ecològica, de les que obtindran un benefici a llag termini com a conseqüència de la seva bona gestió.

Text

L’esquerra és enemiga dels empresaris ?

L’ esquerra creu que el bé comú no ha d’estar supeditat als interessos privats i propugna una societat amb equitat, objectiu que pot ser àmpliament acceptat, malgrat que sempre es produeixen divergències en decidir quin camí ens hi ha de portar.

Un prejudici que sempre ha dominat en l’esquerra ha estat que l’empresari era una figura negativa, en contraposició amb el treballador que era l’únic element que creava valor, bona part del qual era apropiat pel empresari / capitalista.

Sembla com si, en cas d’un triomf de l’esquerra, TOTS els empresaris fossin uns enemics als que s’hagués de controlar per evitar que posessin pals a les rodes a les polítiques d’esquerra.

Aquesta concepció parteix del prejudici que TOTS els empresaris són especuladors i que sempre busquen el màxim benefici a curt termini, explotant al treballadors.

Aquest prejudici condemna, en els ambients de l’esquerra, a tota persona que empren una activitat econòmica a sentir-se mal vista, a veure’s obligada a justificar-se, dient que la seva empresa és petita... Tot plegat fa molt mal a la credibilitat de l’economia d’esquerra perquè tota economia necessita persones innovadores, emprenedores i capaces de gestionar projectes.

Llavors, si reneguem dels empresaris i els considerem enemics a batre, com podem plantejar l’economia d’esquerra com una alternativa creïble ?

Els valors dominants a la nostra societat

No ens enganyem: la recerca del benefici fàcil, l’individualisme, el consumisme, la competitivitat ... són valors compartits per bona part de les persones, siguin empresaris, treballadors, jubilats, estudiants ... Per desgràcia són valors dominants en la societat actual, fonamentats majoritàriament en el neoliberalisme. Són els valors apresos i interioritzats a les escoles i universitats, a la feina, als mitjans de comunicació... i que són els hegemònics en la societat actual.

Si aconseguíssim que triomfés una proposta d’economia d’esquerra, que es basés en valors com la cooperació, la solidaritat i el bé comú, seguiríem necessitant empresaris i treballadors que gestionessin l’economia. Des de l’esquerra se suposa que els treballadors estarien preparats per una economia més equitativa però, com haurien de ser els nostres empresaris ?

El perfil de l’empresari en una economia d’esquerra

Podríem fer l’exercici de buscar els valors, comportaments,... necessaris per definir un model de militant d’esquerra exemplar (deixem, però, aquest divertiment per a un altre moment). El què proposo, en aquesta entrada, és definir quin hauria de ser el model d’empresari ideal de l’esquerra.

Com a iniciador, impulsor o gestor d’una empresa (privada o pública, amb ànim de lucre o sense) hauria d’obtenir benefici a llarg termini de la seva activitat. La obtenció de benefici és un indicador de la viabilitat de l’empresa i de la seva adequada gestió. No es tracta, però, d’obtenir benefici a curt termini, a qualsevol preu, sinó que aquest benefici sigui una conseqüència col·lateral de la feina ben feta.

El nostre empresari veuria l’empresa com a un conjunt de persones que col·laboren en un projecte comú i, en aquest sentit, donaria un paper important a la participació dels treballadors en la presa de decisions. Buscaria consolidar un equip de treballadors estable i ben remunerat al que facilitaria formació contínua. Recordem que no estem parlant d’un empresari que busqui el màxim benefici a curt termini a costa de baixar salaris o deslocalitzar i de disminuir la qualitat de les primeres matèries, sinó d’un empresari seriós i responsable.

El nostre empresari hauria de gestionar l’empresa tenint en consideració que està immers dins d’una societat i d’un espai físic dels que depèn la seva supervivència i, conscient de que els seus interessos no podrien passar mai per sobre del bé comú, tindria un comportament el màxim de respectuós amb el medi natural i contribuiria realment (no com a tàctica de màrqueting) al millor funcionament de la societat.

Estem parlant, doncs, d’un empresari responsable des de tots els punts de vista (empresarial, social i ecològic) que no plantejaria la seva activitat amb l’objectiu primari d’obtenir benefici sinó que l’obtindria com a conseqüència de l’eficiència de la seva empresa. Un empresari que no necessitaria recórrer a comportaments il·legals ni poc ètics per aconseguir uns «màxims» beneficis que no són indicadors vàlids d’una bona gestió perquè, en realitat, mai es poden consolidar a llarg termini.

Estic segur que la majoria d’accionistes de grans empreses amb ànim de lucre també preferirien aquest empresari responsable que estem definint.

L’empresariat i la implantació d’una economia d’esquerra

L’objectiu dels empresaris no ha de ser pas la implantació d’una economia d’esquerra, ni tampoc el manteniment d’una economia neoliberal. La seva funció, amb independència de la seva ideologia personal, és la de crear, impulsar i gestionar les empreses.

Per implantar realment una economia d’esquerra no n’hi haurà prou en escollir un govern que la propugni. Caldrà, a més, un canvi de valors dins de la societat que afectarà als comportaments de administracions, empresaris, treballadors, consumidors, contribuents, estalviadors... Per què no comencem traient-nos de sobre prejudicis com que els empresaris sempre són els enemics ?

Les decisiones privadas y el bien público (El dilema del prisionero)

Comprimidos d’3conomía de Izqui3rda

  

Resumen

El dilema del prisionero, caso típico de la teoría de juegos, permite clarificar la disyuntiva que siempre se cuestiona entre la búsqueda del beneficio privado y sus consecuencias en el bien común.

La izquierda y la teoría de juegos

Les persones, con nuestras decisiones, determinamos la realidad económica;  podemos perpetuar la situación actual de injusticia o podemos incidir en su cambio. Desde la perspectiva de la izquierda, con el objetivo de mejorar  la equidad en la sociedad, es muy importante  comprender qué motiva nuestras decisiones económicas, políticas,...

Una herramienta potente para analizar los comportamientos y las estrategias en nuestras decisiones es la teoría de juegos que se aplica en diferentes campos: en la economía, en las negociaciones políticas, en la inteligencia artificial...

El dilema del prisionero

Un ejemplo de la teoría de juegos es el dilema del prisionero. En este juego participan dos personas detenidas por la policía que están siendo interrogadas. La policía sabe que han participado en un atraco y que huyeron en un coche robado pero únicamente tienen pruebas de este último delito.

El premio (castigo en este caso) consiste en que los prisionero pasaran un año en prisión, porqué está probado que han robado el coche, y 10 años en caso de que también pueda probarse que atracaron el banco.

La policía, para poder tener pruebas del robo al banco, ofrece a cada uno  de los dos detenidos la posibilidad de rebajar el tiempo de prisión a 2 años en caso que, gracias a su confesión, se pudiera probar el delito cometido.

Ya me perdonareis si he cambiado el relato, los tiempos de condena... porqué me baso en mi poca memoria pero, más que la fidelidad del relato, el que es más importante son las conclusiones a las que se puede llegar.

Como es lógico os tenéis que imaginar a los dos acusados en habitaciones diferentes y teniendo          que decidir su comportamiento sin conocer si el otro ha confesado o no.

Cada prisionero sabe que, si ninguno confiesa, solo tendrán un año de prisión pero también saben que se arriesgan a que, si el otro confiesa, tendrán que pasar 10 años entre rejas.

Los dos tendrán la tendencia a confesar para tener la rebaja de su condena. Confesar será, pues, la estrategia dominante para cada jugador y, como consecuencia, los dos confesaran y pasaran 10 años encerrados.

Decisiones individuales y bien común

De este juego sacamos la conclusión que los dos detenidos, buscando su beneficio particular, obtienen la peor situación para los dos.

Esta circunstancia también es aplicable a las decisiones económicas individuales. Cada agente económico (persona, empresa) busca  su beneficio privado y, como consecuencia, el bien común puede verse perjudicado.

El problema medioambiental puede ser un buen ejemplo. Las personas desean consumir el máximo, les empresas quieren producir el máximo para obtener más beneficios... y, como consecuencia, se perjudica el medio ambiente, es decir, a la capacidad de nuestra generación y de las futuras para sobrevivir (se perjudica al bien común).

Otro ejemplo sería el pago de impuestos. La estrategia dominante de los agentes económicos es reducir al máximo los impuestos que pagan buscando su beneficio privado y, como consecuencia, disminuyen los recursos públicos y la capacidad de disponer de un buen estado del bienestar que garantice la salud, la educación... la equidad y la cohesión social (bien común).

Teoría de juegos

Comprimidos de 3conomía de izqui3rda

 

Resumen

La teoría de juegos es una herramienta que podemos aplicar en la toma de decisiones, también desde una perspectiva de izquierda, para conseguir una mejora de la equidad en la sociedad.

Las decisiones

Las personas, con nuestras decisiones, determinamos la realidad económica;  podemos  perpetuar la actual situación de injusticia o podemos incidir para cambiarla. Desde la perspectiva de la izquierda, con el objetivo de mejorar la equidad en la sociedad, es muy importante  comprender qué motiva nuestras decisiones económicas, políticas,...

Una herramienta potente para analizar los comportamientos y las estrategias en nuestras decisiones es la teoría de juegos que se aplica en diferentes campos: en economía, en negociaciones políticas, en inteligencia artificial,...

Los componentes de un juego

En cada situación tenemos unos jugadores que interactúan entre ellos, conscientes de que la decisión de cada uno tiene efectos en los demás. Pueden cooperar o competir buscando mejorar su situación. 

Cada jugador tiene diferentes alternativas entre las que tiene que decidir. Parte de un análisis de las posibles estrategias y de los resultados que les correspondería a él y a sus contrincantes.

Depende de las características de la situación que nos podemos encontrar con juegos de suma cero (en el que ganan unos lo que  pierden los otros), juegos en los que poden ganar todos...

La teoría de juegos sirve para ligar

Para captar mejor estos conceptos, lo mejor es poner un ejemplo.

En la película “Una mente maravillosa”, que trata la vida de John Forbes Nash (premio Nobel por sus aportaciones a la teoría de juegos), se ve una situación en la que un joven Nash entraba en un baile con sus amigos y veían un grupo de chicas, entre las que destacaba una por ser muy atractiva.

El comportamiento habitual sería que los jóvenes compitiesen para conseguir bailar con la más guapa. Pero Nash hizo notar a sus amigos que, si todos iban detrás de la misma chica, a las otras no les gustaría y posiblemente ningún chico se lo pasaría bien. Descartaron, pues, competir y decidieron llevar a cabo una estrategia de cooperación: cada chico fue a hablar con una de las chicas, dejando de lado la más atractiva.

Los chicos i las chicas ligaron, bailando toda la tarde y se lo pasaron muy bien, a excepción de la chica atractiva que no entendió lo que había pasado, acostumbrada a que siempre era la que tenía más éxito.

Ya me perdonareis  si he modificado un poco la historia pero hace mucho tiempo que vi  la película y no tengo mala memoria.

Aplicaciones a la realidad

La teoría de juegos se basa en modelos, en simplificaciones de la realidad que permiten sacar conclusiones y aplicarlas a situaciones reales.

Es habitual que los trabajadores necesiten mejorar sus condiciones laborales (salario...). Tienen dos estrategias posibles: pueden competir con el resto de trabajadores o pueden colaborar con los demás compañeros en un sindicato. ¿Cuál de estas estrategias sería la mejor ?

También en el campo de les relaciones laborales, también tiene aplicación la teoría de juegos en la negociación colectiva. Empresarios i trabajadores tienen que definir una estrategia que mejore su situación; en este caso el beneficio de unos siempre implicará un perjuicio en la situación de los otros (juego de suma cero).

Muchas situaciones más pueden analizarse con la teoría de juegos: las estrategias en una confrontación electoral, las decisiones dentro de la pareja, las decisiones de las empresas en el mercado, las negociaciones en la Unión Europea...

En una próxima entrada hablaré del “dilema del prisionero”, una situación muy conocida en la teoría de juegos que permite analizar las consecuencias sociales de las decisiones individuales.

Les decisions privades i el bé públic (El dilema del presoner)

Comprimits d’3conomia d’3squerra

 

Resum

El dilema del presoner, cas típic de la teoria de jocs, permet clarificar la disjuntiva que sempre es qüestiona entre la recerca del benefici privat i les seves conseqüències en el bé comú.

L’esquerra i la teoria de jocs

Les persones, amb les nostres decisions, determinem la realitat econòmica;  podem perpetuar l’actual situació d’injustícia o podem incidir en el seu canvi. Des de la perspectiva de l’esquerra, amb l’objectiu de millorar l’equitat en la societat, és molt important  comprendre què motiva les nostres decisions econòmiques, polítiques,...

Una eina potent per analitzar els comportaments i les estratègies en les nostres decisions és la teoria de jocs que s’aplica en diferents camps: en l’economia, en les negociacions polítiques, en la intel·ligència artificial, ...

El dilema del presoner

Un exemple de la teoria de jocs és el dilema del presoner. En aquest joc participen dues persones detingudes per la policia i que estan sent interrogats. La policia sap que han participat en un atracament i que van fugir en un cotxe robat però únicament té proves d’aquest últim delicte.

El premi (càstig en aquest cas) consisteix en què els presoners passaran un any a la presó perquè està provat que han robat el cotxe i 10 anys en cas que també es pugui provar que van atracar el banc.

La policia, per poder tenir proves del robatori al banc, ofereix a cadascun dels dos detinguts la possibilitat de rebaixar el temps de presó a 2 anys en cas que, gràcies a la seva confessió, es pugui provar el delicte comès.

Ja em perdonarem si he canviat el relat, els temps de condemna... perquè em baso en la meva minsa memòria però, més que la fidelitat del relat, el que és important són les conclusions a les que es poden arribar.

Com és lògic us heu d’imaginar als dos acusats en habitacions diferents  i havent de decidir el seu comportament sense tenir coneixement de si l’altre ha confessat o no.

Cada presoner sap que si cap confessa sols tindran un any de presó però també sap que s’arrisca a que, si l’altre confessa, hi hagi de passar 10 anys.

Els dos tindran la tendència de confessar per tenir la rebaixa en la condemna. Confessar serà, doncs, l’estratègia dominant per a cadascun dels jugadors i, com a conseqüència, els dos passaran 10 anys tancats.

Decisions individuals i bé comú

La conclusió del joc ens diu que els dos detinguts, buscant el seu benefici particular, obtenen la pitjor situació per als dos.

Aquesta circumstància també és aplicable a les decisions econòmiques individuals. Cada agent econòmic (persona, empresa) busca el seu benefici privat i, com a conseqüència, el bé comú pot veure’s perjudicat.

El problema mediambiental en pot ser un bon exemple. Les persones desitgen consumir el màxim, les empreses volen produir el màxim per obtenir més beneficis... i, com a conseqüència, es perjudica el medi ambient, és a dir, la capacitat de la nostra generació i de les futures per sobreviure (bé comú).

Un altre exemple seria el pagament d’impostos. L’estratègia dominant dels agents econòmics és reduir al màxim els impostos que paguen buscant el seu benefici privat  i, com a conseqüència, disminueixen els recursos públics i la capacitat de tenir un bon estat del benestar que garanteixi la salut, l’educació... l’equitat i la cohesió social (bé comú).

Teoria de jocs

Comprimits d’3conomia d’3squerra

 

Resum

La teoria de jocs és una eina que hem d’aplicar en la presa de decisions, també des d’una perspectiva de l’esquerra, per a aconseguir una millora de l’equitat en la societat.

Les decisions

Les persones, amb les nostres decisions, determinem la realitat econòmica;  podem perpetuar l’actual situació d’injustícia o podem incidir en el seu canvi. Des de la perspectiva de l’esquerra, amb l’objectiu de millorar l’equitat en la societat, és molt important  comprendre què motiva les nostres decisions econòmiques, polítiques,...

Una eina potent per analitzar els comportaments i les estratègies en les nostres decisions és la teoria de jocs que s’aplica en diferents camps: en l’economia, en les negociacions polítiques, en la intel·ligència artificial, ...

Els components d’un joc

En cada situació tenim uns jugadors que interactuen entre ells, conscients que la decisió de cadascú té efectes en els altres. Poden cooperar o competir buscant millorar la seva situació. 

Cada jugador té diferents alternatives entre les que ha de decidir . Parteix d’una anàlisi de les possibles estratègies i del resultat que cadascuna li pertocaria a ell i als seus contrincants.

Depèn dels característiques de la situació, ens poden trobar amb jocs de suma zero (el que guanyen uns ho perden els altres), jocs en els que hi poden guanyar tots...

La teoria de jocs serveix per a lligar

 Per copsar millor aquests conceptes, res millor que posar un exemple.

A la pel·lícula “Una ment meravellosa”, que tracta de la vida de John Forbes Nash (premi Nobel per les seves aportacions a la teoria de jocs), es veu una situació en la que un jove Nash entra a un ball amb els seus amics i veuen un grup de noies, entre les que en destaca una, especialment atractiva.

El comportament habitual seria que els joves competissin per aconseguir ballar amb la més bonica però Nash els fa veure que, si tots van darrera la mateixa, a les altres noies no els agradarà i possiblement cap d’ells passarà una bona tarda. Descarten, doncs, competir i decideixen dur a terme una estratègia de cooperació: aniran a parlar cadascú amb una de les noies (menys la més atractiva). Els nois i les noies lliguen, ballen tota la tarda i s’ho passen bé, menys la noia atractiva que no entén què ha passat perquè sempre era la que tenia més èxit entre els nois.

Ja em perdonareu si he modificat una mica la història però és que fa temps que vaig veure la pel·lícula i no tinc gaire memòria.

Aplicacions a la realitat

La teoria de jocs es basa en models, en simplificacions de la realitat que permeten treure conclusions i aplicar-les a situacions reals.

És habitual que els treballadors necessitin millorar les seves condicions laborals (salari...). Tenen dues estratègies possibles: poden competir amb la resta de treballadors o poden col·laborar amb els altres companys en un sindicat. Quina d’aquestes estratègies seria la millor ?

També dins de les relacions laborals, una situació en la que la teoria de jocs té aplicació és la negociació col·lectiva. Empresaris i treballadors han de definir una estratègia que millori la seva situació; en aquest cas sempre implicarà un detriment en la situació de l’altre jugador (joc de suma zero).

Moltes més situacions es poden analitzar amb la teoria de jocs: les estratègies en una confrontació electoral, les decisions dins la parella, les decisions de les empreses dins del mercat, les negociacions dins de la Unió Europea ...

En una propera entrada parlaré del “dilema del presoner”, una situació molt coneguda en la teoria de jocs que permet analitzar les conseqüències socials de les decisions individuals.