Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 3conomia d'3squerra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 3conomia d'3squerra. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 d’agost del 2018

L’ esquerra: òrfena d’un ideal


Mentre existia la URSS -l’anomenat socialisme real-, l’esquerra revolucionària tenia una referència, segurament amb molts aspectes criticables, però era un sistema econòmic alternatiu amb els mitjans de producció propietat de l’estat. Per a la dreta era una alternativa, un perill per al seu sistema econòmic capitalista, basat en la propietat privada. També existia l’anomenat socialisme democràtic -socialdemocràcia- que, sense posar en qüestió el capitalisme, duia a terme polítiques que, mitjançant un major pes de l’estat en l’economia milloraven l’equitat a la societat.

Ara, després del triomf dels valors neoliberals, l’esquerra revolucionària no té cap referent, ni real ni teòric, i la socialdemocràcia aspira únicament a gestionar el capitalisme amb una cara més amable que la dreta.

L’esquerra transformadora basa el seu discurs en la crítica d’aspectes concrets del sistema (pobresa , desnonaments, augment de les diferències de renda…), aportant solucions a problemes concrets, però sense tenir un model, un ideal a llarg termini que serveixi de referència a militants, simpatitzants i societat en general. Si existeix algun ideal que s’adapti a la realitat actual i que sigui capaç d’aglutinar la majoria de persones, no el conec.

Sense una ideologia, sense un ideal a llarg termini, compartit per molta gent, no es pot dissenyar cap full de ruta, ni poden ser creïbles les propostes d’esquerra per a la ciutadania.







diumenge, 11 d’octubre del 2015

Les decisions privades i el bé públic (El dilema del presoner)

Comprimits d’3conomia d’3squerra

 


Resum

El dilema del presoner, cas típic de la teoria de jocs, permet clarificar la disjuntiva que sempre es qüestiona entre la recerca del benefici privat i les seves conseqüències en el bé comú.


L’esquerra i la teoria de jocs

Les persones, amb les nostres decisions, determinem la realitat econòmica;  podem perpetuar l’actual situació d’injustícia o podem incidir en el seu canvi. Des de la perspectiva de l’esquerra, amb l’objectiu de millorar l’equitat en la societat, és molt important  comprendre què motiva les nostres decisions econòmiques, polítiques,...

Una eina potent per analitzar els comportaments i les estratègies en les nostres decisions és la teoria de jocs que s’aplica en diferents camps: en l’economia, en les negociacions polítiques, en la intel·ligència artificial, ...


El dilema del presoner

Un exemple de la teoria de jocs és el dilema del presoner. En aquest joc participen dues persones detingudes per la policia i que estan sent interrogats. La policia sap que han participat en un atracament i que van fugir en un cotxe robat però únicament té proves d’aquest últim delicte.

El premi (càstig en aquest cas) consisteix en què els presoners passaran un any a la presó perquè està provat que han robat el cotxe i 10 anys en cas que també es pugui provar que van atracar el banc.

La policia, per poder tenir proves del robatori al banc, ofereix a cadascun dels dos detinguts la possibilitat de rebaixar el temps de presó a 2 anys en cas que, gràcies a la seva confessió, es pugui provar el delicte comès.

Ja em perdonarem si he canviat el relat, els temps de condemna... perquè em baso en la meva minsa memòria però, més que la fidelitat del relat, el que és important són les conclusions a les que es poden arribar.

Com és lògic us heu d’imaginar als dos acusats en habitacions diferents  i havent de decidir el seu comportament sense tenir coneixement de si l’altre ha confessat o no.

Cada presoner sap que si cap confessa sols tindran un any de presó però també sap que s’arrisca a que, si l’altre confessa, hi hagi de passar 10 anys.

Els dos tindran la tendència de confessar per tenir la rebaixa en la condemna. Confessar serà, doncs, l’estratègia dominant per a cadascun dels jugadors i, com a conseqüència, els dos passaran 10 anys tancats.


Decisions individuals i bé comú

La conclusió del joc ens diu que els dos detinguts, buscant el seu benefici particular, obtenen la pitjor situació per als dos.

Aquesta circumstància també és aplicable a les decisions econòmiques individuals. Cada agent econòmic (persona, empresa) busca el seu benefici privat i, com a conseqüència, el bé comú pot veure’s perjudicat.

El problema mediambiental en pot ser un bon exemple. Les persones desitgen consumir el màxim, les empreses volen produir el màxim per obtenir més beneficis... i, com a conseqüència, es perjudica el medi ambient, és a dir, la capacitat de la nostra generació i de les futures per sobreviure (bé comú).


Un altre exemple seria el pagament d’impostos. L’estratègia dominant dels agents econòmics és reduir al màxim els impostos que paguen buscant el seu benefici privat  i, com a conseqüència, disminueixen els recursos públics i la capacitat de tenir un bon estat del benestar que garanteixi la salut, l’educació... l’equitat i la cohesió social (bé comú).

dijous, 5 de febrer del 2015

El dèficit i la política d'esquerra

Comprimits d’3conomia d’3squerra

Resum

L'objectiu de la política d'esquerres és millorar l'equitat a la societat. Per aconseguir-lo té com a eines la recaptació progressiva i la despesa social tenint en consideració que no és aconsellable generar dèficits continus perquè la política perdria la seva autonomia. L'esquerra no ha de ser mai malgastadora, ha de gestionar els pressupostos millorant la justícia en la imposició i aplicant les seves prioritats en la despesa social.


Política econòmica d'esquerres: Objectiu

L'esquerra té com objectiu principal millorar l'equitat, la justícia social.

Aquest objectiu el pot aconseguir a curt termini gestionant l'economia dins del sistema capitalista però des de una perspectiva d'esquerra.



A llarg termini, per poder aprofundir més en la millora de l'equitat, l'esquerra s'ha de plantejar mesures per modificar la lògica del funcionament del sistema capitalista, en la línia que plantejava en l'apartat “Un nou model”  extret de l'entrada Però... Iquè és l’esquerra ?   d'aquest mateix bloc


“L’esquerra no pot continuar basant la seva acció en una postura agònica i defensiva davant d'una ideologia dominant, que va destruint sense contemplacions l'Estat de Benestar. Ha de prendre la iniciativa i plantejar un nou model per gestionar, primer, el sistema des d'una perspectiva d'esquerra i, més endavant, plantejar canvis per tal de superar-lo”

Un nou model que, respectant la llibertat individual, busqui l'equitat, sense deixar de banda l'eficiència econòmica.


Eines de política econòmica

En aquesta entrada em centraré en la política macroeconòmica, concretament en la política pressupostària.

Els pressupostos són previsions de ingressos i despeses públiques aprovades anualment pels representants escollits pels ciutadans en funció de la seva ideologia política que es plantegen, en el cas espanyol, a nivells: estatal, autonòmic i local.



Els ingressos més importants provenen dels impostos que són imports cobrats als ciutadans sense que aquests rebin cap contrapartida directa, a diferència de les taxes, en les que el contribuent rep a canvi un servei (taxa de recollida d'escombraries...).

Els impostos són directes si recauen  en el contribuent en funció de les seves característiques (impost sobre la renda, impost sobre el patrimoni, impost sobre els beneficis de societats...). En canvi, són indirectes quan els impostos no depenen de la situació dels contribuent, sinó del seu consum  (IVA, Impost sobre els carburants,...).

Les despeses dels pressupostos són corrents quan són necessàries pel funcionament de l'administració – salaris dels funcionaris, material sanitari...-,  i són de inversió (obra pública...) quan s'adquireixen béns i serveis que perduren.

Dins dels pressupostos també hi ha les transferències. que inclouen els moviments de diner del/al sector públic,sense contrapartida, com són, per exemple, els pagaments de les pensions o els diners rebuts per l'administració local des de l'autonòmica o central.

Aquesta previsió que són els pressupostos s'executa durant l'any i, en funció de si són majors les sortides produïdes per despeses... que les entrades per impostos... els organismes tindran dèficit (o superàvit,si les entrades superen a les sortides).

Segons quines siguin les decisions aprovades i executades en els pressupostos la repercussió que tindran en l'economia serà diferent. El tipus i la quantitat d'impostos, despeses i transferències seran, doncs, les eines de la política pressupostària, inclosa en la política macroeconòmica.


El dèficit i l'esquerra

Existeix un prejudici força estès que associa la política d'esquerra amb excés de despesa, malbaratament i dèficits.

Ni l'esquerra, ni la dreta, no poden plantejar dèficits continuats perquè aquest comportament generaria un endeutament insostenible.

L'endeutament del sector públic, igual que el del privat: famílies, empreses... crea dependència dels creditors fins el punt que poden arribar a condicionar el comportament dels deutors. El banc no renovarà e crèdit concedit a una família si gasta en excés, de la mateixa manera que els creditors poden condicionar la política econòmica d'un govern.

L'esquerra, doncs, per portar a terme la seva política amb autonomia, sense que sigui condicionada pels mercats, no es pot basar en grans dèficits.

En l'actual cas de Espanya, amb un endeutament al voltant del bilió d'euros, l'esquerra no rebrà el finançament necessari si no dóna senyals clares de supeditació de la despesa als ingressos obtinguts, generant una tendència a tenir uns pressupostos equilibrats o, millor encara, amb superàvit.

Com veurem en el proper apartat, l'esquerra té eines suficients per plantejar els seus pressuposts amb l'objectiu de millorar l'equitat, ha de definir les seves prioritats i, malgrat que excepcionalment pot generar un dèficit puntual, mai ha de fer d'aquest comportament la seva manera de ser, a menys que vulgui que la dependència del finançament condicioni la seva política.



Proposta de política macroeconòmica d'esquerra

Per aconseguir l'objectiu de la política d'esquerra: l'augment de l'equitat, des de la política pressupostària, s'ha d'aconseguir una redistribució de la renda important, és a dir, que una part de la renda dels contribuents amb més capacitat econòmica es destini a pagar els serveis de les persones amb menys capacitat. D'aquesta manera es podrà construir un Estat del Benestar que garanteixi als ciutadans uns mínims en les seves condicions de vida (en renda, en sanitat, en educació...)

Els impostos que permetran aconseguir aquest objectiu són els impostos directes. Aquest impostos hauran de ser progressius, és a dir, que la proporció del gravamen augmenti al incrementar la capacitat econòmica. (per exemple: a més renda més percentatge de pagament a hisenda).

En relació a la despesa, la política d'esquerra ha de aplicar les seves prioritats socials, buscant el màxim aprofitament dels recursos emprats.

Sempre, però, que com a regla general les despeses no poden superar els ingressos, per evitar generar dèficits que limitin l'autonomia de les decisions polítiques.

En casos de gran endeutament, l'esquerra ha de plantejar polítiques pressupostàries equilibrades o amb superàvit si no vol dependre de la voluntat dels creditors en seguir finançant l'endeutament.

En resum, l'esquerra ha de plantejar un increment del control del sector públic en l'economia i, en l'apartat pressupostari, ha de incrementar la imposició, prioritzar els impostos directes i la seva progressivitat i orientar les despeses cap a les seves prioritats.

Per a conscienciar als ciutadans de que els impostos permeten donar millors serveis públics i, alhora, fer que es sentin com a propis els pressupostos de la col·lectivitat, cal oferir una transparència total en tot moment, que els ciutadans els puguin consultar, des de quan es plantegen fins a la seva execució. També és important en aquest sentit que els pressupostos siguin participatius, que una part important de les despeses pugui ser aprovada directament pels ciutadans en referèndum.





dijous, 22 de gener del 2015

El monopoli i la política d'esquerra

Comprimits d’3conomia d’3squerra




Resum

El monopoli és un model de mercat en el que el venedor fixa el preu disminuint l'oferta per aconseguir incrementar els preus i els seus beneficis, provocant una disminució de l'eficiència i de l'equitat en l'economia.
La política econòmica d'esquerra proposa mesures per evitar els efectes indesitjables dels monopolis.


L'ús de models de mercat

Cada mercat és únic però, per poder tenir una visió global , fem servir models (monopoli, oligopoli, competència monopolística) en els que es simplifica la realitat, però en els que es deixen els trets fonamentals de cada tipus de mercat.

El nombre d'empreses, que condiciona el seu nivell de poder de mercat, i les característiques del producte, més o menys diferenciat, seran els dos paràmetres que ajudaran a saber quin dels models és aplicable a cada mercat.

Un cop identificat el model més adient es pot entendre els seus comportaments, malgrat que, per tenir un coneixement més profund d'un mercat, caldria estudiar les seves característiques concretes.

Els models, com a simplificació de la realitat, ajuden a entendre els mercats reals però no es poden confondre mai amb la realitat.


Monopoli

En aquest model de mercat hi ha una sola empresa venedora que té el màxim poder de mercat.

En el monopoli, els compradors no tenen la possibilitat de comprar altres béns substitutius però el monopolista no podrà vendre la quantitat que vulgui perquè els compradors estan limitats per la renda que poden dedicar a comprar aquest bé. La demanda en el monopoli, doncs, disminuirà al augmentar el preu però en menor proporció (demanda inelàstica) que si en el mercat existissin béns alternatius (béns substitutius).



El monopolista no pot obligar a comprar el seu producte però si que pot decidir el preu del mercat, a partir de la quantitat que decideixi vendre. A un preu baix, molts compradors estarien disposats a adquirir el producte, mentre que, si augmenta e preu, cada cop menys compradors estaran disposats a adquirir-lo.

El monopolista decidirà el preu que li permeti vendre la quantitat que faci màxim el benefici.

Contràriament al que pot semblar, mai decidirà el preu més alt perquè amb pocs compradors mai obtindria el benefici màxim. El preu que decidirà tampoc serà mai el que fixaria un Mercat de Competència Perfecta perquè no obtindria beneficis extraordinaris.



El monopolista, doncs, reduirà la quantitat que ofereix per poder vendre a un preu més alt i obtenir el màxim benefici.



Malgrat que no entraré en detall, també existeix un model (monopsoni) en el que hi ha un sol comprador i que també decideix el preu, determinant la quantitat que compra. El seu comportament es basarà, doncs, en reduir la quantitat per pagar un preu menor, introduint també ineficiència (menor quantitat que la que hi hauria si es produís la competència perfecta).


Monopoli i eficiència

Un mercat que complís les condicions ideals del Model de Competència Perfecta seria eficient perquè la quantitat d'equilibri seria la màxima, els consumidors podrien adquirir la màxima quantitat i els venedors obtindrien els màxims beneficis ordinaris (sense poder de mercat).

En el cas del monopoli, en el que el venedor determina l'equilibri, oferint menys quantitat, s'introdueix ineficiència perquè menys compradors en poden disposar al no tenir suficient renda per comprar la quantitat que els interessaria.

Amb aquesta actuació menys persones poden gaudir del seu producte i, per aquest motiu, disminueix l'eficiència.


Monopoli i equitat

En els monopolis el poder de mercat del venedor fa que obtingui uns beneficis extraordinaris a costa dels compradors. Una part de la renda dels consumidors, que no haurien de gastar, passa a mans de l'empresa per l'increment de preu obtingut pel monopolista.

L'existència del monopoli perjudica l'equitat perquè contribueix a que augmentin les diferències de renda en la societat, perjudicant la justícia social.



Objectiu polític davant dels monopolis

L'existència de monopolis en l'economia porta com a conseqüència la disminució de l'eficiència i de la equitat. La política econòmica de dreta (vegeu Ser de dretes) té com a objectiu bàsic la millora de l'eficiència mentre que l'objectiu prioritari de la política d'esquerra és millorar l'equitat. (vegeu Però... I què és l’esquerra ?)


Ara bé, el fet de que ambdues polítiques econòmiques, dreta i esquerra, mirin d'evitar l'existència de monopolis, no vol dir de cap manera, que les mesures proposades siguin iguals.

La dreta proposaria, per exemple, incrementar el nivell de competència per eliminar el monopoli i fomentaria la introducció de noves empreses en el mercat (com ja ha fet en els sectors telefònic, elèctric, gasolines... a Espanya). Però difícilment estaria d'acord amb la nacionalització de l'empresa monopolista ni amb l'establiment de preus màxims perquè els seus valors no estan per incrementar el control del sector públic en l'economia.


La política microeconòmica d'esquerra

Per incrementar la equitat i reduir la ineficiència del monopoli, l'esquerra té a les seves mans la intervenció del sector públic amb aquestes mesures:

* Nacionalitzar al monopolista per evitar el seu comportament en busca del màxim benefici i fent que la seva actuació busqui una millora de l'equitat i l'eficiència.

* Regular el mercat posant, per exemple, uns preus màxims que no deixin les mans lliures al monopolista per reduir la oferta i cobrar uns preus molt elevats. En aquest cas seguiria existint el monopoli i estaria en mans privades però el sector public limitaria les seves decisions.

* Obligar a que deixi d'existir e monopoli fent entrar noves empreses perquè s'incrementi la competència i redueixi els preus i la ineficiència i s'incrementi l'equitat. Aquesta mesura únicament la pot fer el sector públic i en contra dels interessos del monopolista que, si no hi hagués una intervenció governamental, mai permetria l'entrada de noves empreses en el monopoli, protegit per barreres d'entrada (grans inversions necessàries, patents, economies d'escala...).

Amb aquestes mesures, però, malgrat que milloraria el comportament dels mercats, mai arribaran a ser mercats amb la màxima eficiència ni equitat, que sols es produiria amb la màxima competència.



diumenge, 30 de novembre del 2014

Prejudici: La disminució dels costos laborals fomenta la ocupació. FALS!

Comprimits d’3conomia d’3squerra

Prejudicis econòmics

Existeixen una colla de creences, repetides arreu, que són acceptades com a certes però que en realitat no superen un anàlisi detingut. Són prejudicis que ens condicionen la manera de pensar i que hem de desaprendre si volem plantejar una política econòmica d'esquerres.

Prejudici:
La disminució dels costos laborals fomenta la ocupació. FALS!


Resum:

L’empresari no contracta treballadors perquè estiguin bé de preu, no assumeix un cost innecessari, per molt barat que sigui la mà d’obra.
L’empresari contracta treballadors quan els necessita, perquè té o espera un increment en la demanda del seu producte.

Quan es produeix aquesta necessitat, malgrat que procura de fer mínims els seus costos laborals, aquest no és el seu objectiu principal, sinó que busca contractar a persones, que siguin capaces de dur a terme la seva feina.

Conceptes previs
La ocupació es crea quan creix la producció i aquesta depèn de la demanda.




La justificació d'aquest prejudici i de la ideologia lliberal és el mercat de competència perfecta

Seguint aquest model, el preu és l'element amb el qual les empreses competeixen, perquè parteixen que els productes que fan les empreses són tots iguals (productes homogenis). Qualsevol persona veu que, en la realitat, cada empresa fa un producte diferenciat de la resta, amb la qual cosa, al fallar aquest punt de partença, les conclusions que se n'obtenen no poden ser certes de cap manera.

Seguim, però, aquesta línia argumental. Si la competència es fa en preus, la baixada de costos posarà a les empreses en avantatge davant de la competència exterior.

Els costos dels factors productius (primera matèria, maquinària, electricitat,...) que fan servir les empreses venen dels preus que fixen els mercats. I, segons els lliberals, els mercat són eficients si no es regulen.

La mà d'obra, segons aquesta ideologia, és un factor més, com qualsevol altre. La seva conclusió, doncs, és fàcil: desregular el mercat laboral, flexibilitzar-lo, que és com dir, treure les normatives legals que protegeixen als treballadors, per fer baixar els salaris. Menys costos laborals, segons aquest argument, portarà més capacitat de competir (competitivitat exterior).


Els mercats reals no segueixen el model de competència perfecta

En els mercats reals, el preu no té la importància que se li dona en el model de mercat de competència perfecta, en el que és l'únic element en el que es competeix.

Els venedors sempre intenten evitar la competència en preus. Aquesta tendència té la conseqüència de que minva la competència, disminueix l'eficiència (amb uns preus més alts, la quantitat que es ven disminueix) i els venedors obtenen més beneficis a costa dels compradors.

El poder de mercat que tenen els venedors els permet augmentar els preus i evitar la competència en preus. Hi ha poder de mercat en tots els mercats reals, en els que tenen elements monopolistes (un sol venedor) o oligopolistes (pocs venedors) i, en la resta de mercats, també, perquè els venedors busquen fugir de la competència, diferenciant el producte (amb marques, disseny,...), i miren d'actuar com a monopolistes de la seva marca (competència monopolística).

En conclusió, el mercat de competència perfecta, que justifica ideològicament al sistema capitalista, no existeix. I les conclusions a les que s'arriba, suposant que el preu és l'únic factor en el que es competeix, no són certes.


Elements en els que es competeix en els mercats reals

Això no vol pas dir que el preu no tinguin cap paper en tots els mercats. Té més importància en els mercats de productes poc diferenciats i no tant en els d'articles amb més valor afegit.

En aquests productes amb més valor afegit, el preu no és l'element principal per a ser competitiu, tenen un gran pes la qualitat en la producció, el bon servei, la seriositat en els terminis de lliurament, la imatge de marca, el disseny, la sostenibilitat de la seva activitat,... tots aquests factors depenen de la preparació dels treballadors i de l'excel·lència de l'organització empresarial.

La disminució dels salaris no incentiva aquests elements de competitivitat, ni la millora en la formació dels treballadors.


La reforma del mercat laboral

La proposta d'augment de flexibilitat, que s'ha dut a terme amb la reforma laboral, ha fet baixar, indubtablement, els costos laborals, però, en els mercats en que no es competeix en preus, la majoria, no ha provocat un augment de la competitivitat de les empreses.

La pèrdua de drets laborals, en realitat, ha provocat una disminució de rendes salarials que ha repercutit en un increment dels beneficis empresarials, sense que les empreses, amb poder de mercat, hagin hagut de baixar preus.


Conseqüències de la reforma del mercat laboral

A nivell d'empresa, la reforma laboral ha propiciat un increment dels beneficis empresarials, en detriment de les rendes del treball i, no ha tingut cap incidència en la millora de l'organització empresarial, ni en la formació dels treballadors, empitjorada per la inestabilitat laboral i l'alta rotació generada.


A nivell social, aquesta reforma ha provocat un creixement de les desigualtats de renda (pèrdua d'equitat). La disminució de rendes salarials ha frenat el consum i el PIB, generant menys recaptació fiscal, menys quotes a la Seguretat Social i menys estat del benestar... menys salaris, més inseguretat ... menys demanda i estancament


Conclusió

És FALS que una baixada de costos laborals produeixi més ocupació perquè les empreses no contracten treballadors perquè siguin barats sinó quan els necessiten per a produir. La conseqüència de la reforma laboral, el seu objectiu real, és la disminució de la participació dels salaris en la renda nacional, en benefici de les rendes empresarials. Amb l'agreujant de que aquests beneficis no es dediquen a invertir perquè la demanda no creix (el consum privat és l'element bàsic de la demanda i les rendes salarials són les que generen una major part)